divendres, 27 d'abril de 2007
> Aragó rep l'homenatge de Lletres defensant una universitat que «obri les portes a la plaça i el carrer»
Més de cent persones l'ovacionen en l'entrega de la Distinció al Mèrit Cultural
EVA VÀZQUEZ.
Girona
Potser perquè a l'Aula Magna de Sant Domènec regnava un excés d'obscuritat, podia haver-se interpretat el colofó del discurs de Narcís-Jordi Aragó en rebre ahir la Distinció al Mèrit Cultural de Lletres com una mostra de solemnitat i no com el que més s'hi avenia: una explosió de pura alegria en sentir-se reconegut per aquella facultat on hauria volgut estudiar i en aquella universitat per la creació de la qual havia lluitat obstinadament durant dècades des de totes les tribunes cíviques al seu abast.
+ Narcís-Jordi Aragó, amb la peça d'Admetlla a la mà, rep la felicitació de la degana de Lletres, Rosa Congost. Foto: LLUÍS SERRAT
|
Devia tenir uns deu o onze anys, quan Sant Domènec era encara ocupat pels militars i un escamot hi muntava permanentment guàrdia a la porta, que Narcís-Jordi Aragó va escriure un conte, «en un castellà macarrònic i afortunadament inèdit», en què ja imaginava aquell antic convent com una capsa de prodigis dins la qual el nen descobria escletxes, grutes i voltes fins a arribar a la capella i embadalir-se amb el cant embriagador dels monjos. Aquella visió primera i ensonyada de Sant Domènec va convertir-se amb els anys en una veritable obsessió, si així pogués anomenar-se la tenacitat i la convicció amb què es defensen els actes de justícia. Aragó, enfilat a la tribuna d'aquella capella on havia somiat que s'endinsava d'infant però envoltat ara de més d'un centenar d'amics, familiars, autoritats, alumnes i professors, va recordar ahir algunes de les accions que havia emprès en la vida adulta i des de diverses plataformes periodístiques i ciutadanes per reivindicar la recuperació d'aquella antiga universitat que una inscripció de 1561 conservada encara avui a les Àligues adverteix que havia estat lloc de «tantes aules sagrades». Va rememorar, per exemple, que l'octubre de 1955, en aquell temps que una paraula ben triada podia ferir els tirans tant com una bala, havia publicat al setmanari Vida Catòlica, del qual era redactor en cap, una foto de la porta de les Àligues amb un carro tirat per un ase al davant acompanyada d'un lema escrit per Jordi Dalmau en un castellà «deliberadament antiquat» que deia: «De como buscando el camino de la universidad, se vino a tropezar con la negación de la sabiduría.» La reivindicació de la que seria finalment la Universitat de Girona va durar dècades, i Aragó ahir es declarava satisfet del resultat, sobretot per l'elecció del barri vell com a escenari natural dels estudis d'humanitats, que havia de servir, no només per recuperar el recinte universitari històric, sinó per «contribuir a la revitalització social del nucli antic i monumental». Tot i això, es va preguntar si la nombrosa, «i a vegades també sorollosa», comunitat estudiantil que en aquest temps ha engrandit la ciutat «s'ha integrat prou en la vida cultural de Girona», i va assenyalar aquest dubte justament en l'acte en què era objecte d'una distinció que reconeix «els lligams entre societat i universitat», un vincle que ha de ser, va dir Aragó, «d'enriquiment mutu, encara que sigui una feina lenta que es cou en silenci». L'advertiment va passar quasi desapercebut en boca d'un dels oradors més eficients que hi ha ara mateix a Girona i un dels representants més veterans del periodisme culte i exigent, com ja havia fet notar en la seva glossa el vicerector de Recerca, Joaquim M. Puigbert, però va insistir-hi, i bellament, en advocar per «una universitat oberta a la plaça i al carrer, que tingui inscripcions de lletres mortes a fora però llengües ben vives a dins, que aculli l'antic i valori el nou». El públic, entre el qual hi havia l'alcaldessa, Anna Pagans, i el delegat de Cultura, Miquel Sitjar, va ovacionar-lo dempeus i llargament quan la degana de la facultat, Rosa Congost, va entregar-li la distinció, una peça de Pep Admetlla.
|
)
