Max Cahner ha complert setanta anys de vida i molts d'activista cultural, i ahir la Fundació Trias Fargas que presideix Vicenç Villatoro i dirigeix Antoni Vives va celebrar-ho amb un dinar d'homenatge a la Fonda Espanya de Barcelona que va convocar molta gent. La Fonda Espanya, deliri modernista de Lluís Domènech i Montaner saturat de símbols espanyols, potser no és el millor escenari per fer festes a aquest noucentista i catalanista de pedra picada que és Cahner. La figura de Cahner hauria tingut un marc millor en un restaurant del Maresme amb vistes al mar, a la casa de Pau Casals a Sant Salvador o, si no ens volem moure de Barcelona –que és el que passa: que no ens volem moure de Barcelona–, en aquella sala del Palau de la Generalitat decorada amb pintures de Torres Garcia. Antoni Vives m'explica que si som a la Fonda Espanya és perquè és el lloc on ell, Antoni Vives, i Albert Manent fan habituals dinades conspiradores, en el transcurs d'una de les quals va sorgir la idea de l'homenatge. D'acord. De totes maneres no s'ha de descartar la ironia. Les parets de la Fonda Espanya estan poblades també de pintures d'animals marins, incloses unes alegres i vitals sirenes, i la veritat és que alguns dels assistents i alguns dels que es van adherir a l'homenatge per escrit són uns autèntics amfibis o uns nedadors de dues i tres aigües polítiques.

Cap representant de l'actual govern de la Generalitat. Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i, per tant, successor de l'homenatjat, va fer arribar a Cahner la litografia de Tharrats que envia cada cop que s'excusa d'un acte inexcusable. Fa uns mesos, Josep Maria Castellet complia vuitanta anys i va rebre la mateixa litografia dins la mateixa carpeta i el mateix paper fi. Bé: tampoc hi havia els consellers de cultura de CiU que van seguir a Cahner ni actuals dirigents de CiU d'importància tret de Xavier Trias, que no està en condicions de perdre's res.

Amanida bullida de xató, fricandó i lioneses. El millor del dinar, els discursos. I, encara molt millor, el llibre Servir Catalunya; homenatge als 70 anys de Max Cahner, una miscel·lània a càrrec de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès que inclou la biografia i la bibliografia de Cahner i escrits de molta gent important, entre ells Jordi Pujol, Heribert Barrera, Oriol Bohigas, Josep Benet, Josep Fontana, Joan Triadú, Carles Duarte, Salvador Cardús i Eliseu Climent. Gràcies a aquestes aportacions tenim notícies del Cahner impulsor de Serra d'Or, creador d'Edicions 62, fundador i redactor de la Gran enciclopèdia catalana, recuperador de la Revista de Catalunya, director i propietari de l'editorial Curial i protector fins a l'últim dia i l'últim alè de Joan Coromines i la seva incommensurable i exemplar obra.

I també el Cahner conseller de Cultura en el primer govern de Jordi Pujol. L'expresident, que seia ahir a l'esquerra de Cahner, va glossar l'home de disciplina germànica i caràcter fort que en un moment en què tot estava per fer va crear biblioteques i arxius, va planejar teatres i museus, va restaurar ermites en detriment de carreteres –de vegades va ser a l'inrevés, les carreteres van passar necessàriament al davant de les ermites– i va seduir el seductor i seduïble Josep M. Flotats perquè iniciés l'star system català.

Max Cahner va tancar l'acte recordant que ell era el fill d'un fabricant alemany de pintures establert a Barcelona que hauria seguit el negoci patern si no fos perquè de petit va estar malalt dels pulmons. Per entretenir el tedi de la convalescència va llegir Primera història d'Esther sense entendre naturalment res. Ho va intentar per segon cop amb idèntic resultat. A la desena vegada hi va treure l'entrellat gràcies a la insistència i a un vocabulari de Pompeu Fabra que li va regalar la seva germana després de renyir amb un promès amb qui s'havia volgut cartejar en català. Si no fos per la tuberculosi, per l'envitricollat Espriu, per la germana que va partir peres i pel Fabra, Max Cahner ara seria un empresari de pintures que entre client i client menjaria tot sol el fricandó a la Fonda Espanya i llegiria els símbols espanyols de les parets de manera literal i sense ni un punt de discussió o ironia.