Dos anys de crispació que han acabat avorrint els ciutadans i han portat a xifres d'abstenció altíssimes, per no res. Aquesta conclusió va desorientar ahir a CiU, el PSC i ICV, que van criticar les paraules de Maragall. Per la federació, són un avantatge immediatament, en el compte del Dragon Khan del tripartit. Però no ho són a la llarga per la imatge en conjunt de l'anomenada classe política. CiU ha advertit des del primer dia que un govern amb el PSC i ERC no és la millor opció per desplegar l'Estatut. Argumenta que la millor defensa del text no és desacreditar-lo com fa Esquerra, a qui ja va bé que les coses no vagin rodades perquè dóna la raó al seu «no». I que el PSC, integrat dins del PSOE en el Congrés, no pot ser prou exigent davant dels socialistes espanyols. Fins i tot Miquel Iceta deia en una entrevista diumenge en aquest diari que sense l'Estatut es podria fer tot el que s'hi preveu igualment. Mas va aprofitar ahir per respondre que «l'error és l'actitud del partit socialista que Maragall presideix» i que actua amb «manifesta manca de lleialtat des del punt de vista de l'aplicació de l'Estatut» i amb «tebior» en la defensa de l'autogovern, que els socialistes espanyols «intenten retallar» després del pacte a les Corts Espanyoles. El president José Montilla es va limitar a dir que no havia llegit la premsa italiana i que no fa d'historiador. Joan Saura va contestar que fer l'Estatut sí que ha valgut la pena.
Maragall diu en l'entrevista que va ser un error projectar la reforma de l'Estatut, impulsada per ell, en comptes de la de la Constitució. Amb tot, ho considera tan «impossible» com ho ha estat fer l'Estatut que volia. L'expresident diu que el text no és «del tot estable» i és vigent «només de manera provisional», perquè encara està al Tribunal Constitucional i creu que falten anys per a la sentència. Què volia Maragall? Caminar cap a una Espanya federal «diferencial». És a dir, resoldre l'«error» de l'article 2 de la Constitució de no citar el nom de les 17 autonomies i que es digués que tres d'elles són nacionalitats històriques –Catalunya, Euskadi i Galícia– i citar-les, com també citar que Espanya és una nació de nacions. Maragall va fer fora ERC del govern per haver defensat la seva tesi actual que l'Estatut no resol aquest encaix. «Les llàgrimes de Boabdil», en va dir Felip Puig. «Deu plorar pel que no es va veure amb forces suficients per defensar.» Per Mas no hi havia alternativa al nou estatut perquè «les condicions actuals de la política espanyola» impedien la reforma de la Constitució. I a hores d'ara, pensa, encara seria contraproduent i podria fer-la més restrictiva.
El PSC, a través del seu portaveu adjunt al Parlament, Joan Ferran, «no comparteix» les paraules del seu president, a qui un cop més va desautoritzar. Ferran va atribuir les declaracions de Maragall a la seva manera de ser, que és una manera de dir-ne maragallada . Va argumentar que l'expresident de la Generalitat observa l'actualitat de manera «més relaxada» i que «no està acostumat a declaracions mediàtiques», sinó reflexives, en què no ha de vigilar tant el que diu, admetent indirectament que els polítics en actiu no diuen el que pensen i que en els partits es premia el pensament únic.
ERC, per contra, comparteix que tant d'esforç no ha valgut la pena. El portaveu dels republicans al Parlament, Joan Ridao, va analitzar que a hores d'ara el catalanisme o bé aposta pel «peix al cove» o per un canvi del statu quo. En aquest context, va reiterar que ERC dóna per «acabada» la via autonomista i situa en el futur el dret a l'autodeterminació. Josep Piqué també va considerar avalada la seva tesi que l'Estatut no solucionaria cap problema i va recordar que José Luis Rodríguez Zapatero va salvar in extremis l'Estatut, amb el pacte amb Mas a La Moncloa. I el portaveu Francesc Vendrell va acusar Maragall de caure en la «irresponsabilitat» perquè va ser precisament ell qui es va dedicar a «trencar els consensos bàsics».
)
