El present no inspira. És una planura sense fi, monòtona, eixuta, amb minúsculs matolls disseminats aquí i allà que qualsevol cop d'aire s'emporta i disgrega sense que en quedi més rastre que una esquifida polseguera. Als paisatges que ara es porten, hi ha d'haver algun monument i una mica d'epopeia, un record de vida passada que ens faci creure més aventurers encara que sigui al preu de presentar-nos menys honestos i no tan bons. No és casual, doncs, que els títols més venuts d'aquest Sant Jordi tinguin en comú aquest aire conspirador i medievalista, una mica malhumorat de tan greus que són algunes de les intrigues que s'hi couen, sempre apuntalades, ni que sigui a còpia d'agulles de cap, amb una base històrica prou difusa per fer néixer l'enigma, sigui la construcció d'un pont o d'una església singulars, sigui algun episodi fosc dels nazis i la II Guerra Mundial. Així s'ha alçat amb el títol d'autor més venut el garrotxí Martí Gironell amb la seva primera obra de ficció, El pont dels jueus (Columna), basada en la construcció del pont de Besalú, que es va exhaurir tot i la previsió a moltes llibreries gironines a primera hora de la tarda i que consagra aquest periodista com una referència ineludible de la diada després de l'èxit que ja va obtenir amb el reportatge sobre Bombai de La ciutat dels somriures. També d'una construcció, no només d'un monument sinó també d'una llegenda, tracta La clau Gaudí (Plaza & Janés), dels ebrencs Andreu Carranza i Esteban Martín, que converteixen l'arquitecte de la Sagrada Família en víctima d'una conspiració sinistra i no d'un vulgar accident de tramvia. Barcelona i el seu passat reapareixen com a escenaris de Francisco González Ledesma, autor reconegut del gènere negre que canvia de registre i fins i tot de nom, presentant-se amb el pseudònim d'Enrique Moriel, per servir una intriga històrica on es barregen la Inquisició, el pla Cerdà, les societats maçòniques i Gaudí de nou a La ciutat sense temps (Destino). En canvi, el reclam de Barcelona des del títol mateix ha servit de ben poc al cristinenc Joaquim Pijoan, que de tan desconegut –«desaparegut», deia ell amb sarcasme veient com els lectors passaven de llarg de la parada de la capital on s'exhibia en soledat– no ha pogut fer valer ni el Premi Sant Jordi pel seu Sayonara Barcelona (Proa) per entrar en el rànquing comercial. La coincidència d'escenari i època encara és més manifesta en dos dels altres títols més venuts en la diada, El Quart Reich (Ed. 62), de Francesc Miralles, que imagina un suposat complot per instaurar ni més ni menys que a Montserrat un règim mundial d'extrema dreta finançat amb els fons nazis, i L'abadia profanada (Columna), de Montserrat Rico Góngora, que rastreja a la muntanya nostrada la recerca del Sant Greal per part de la cúpula nazi. Julia Navarro també ambienta en part en la II Guerra Mundial una altra de les novel·les més venudes a les parades gironines, La sang dels innocents (Plaza & Janés), encara que els enigmes i secrets per desentranyar el trist destí de les víctimes de tots els fanatismes, i aquest és el noble propòsit de l'autora, es remuntin al temps de la Inquisició. Una altra autora debutant, Diane Setterfield, s'ha fet un lloc en la llista dels més venuts amb El conte número tretze (Empúries), una intriga intimista i espectral, en la tradició de la novel·la gòtica del segle XIX.

I entre els autors televisius, una espècie amb classificació pròpia, Toni Soler i El llibre mediàtic de Polònia (Columna) empata tècnicament amb Pepe Rubianes, que revisa anècdotes i polèmiques vàries a Me'n vaig (Ara Llibres). Andreu Buenafuente els segueix de prop amb l'enèsima entrega de monòlegs, ara amb el títol Com anava dient (Planeta). El Sant Jordi d'aquest any també ha deixat un raconet per als habituals subministradors de cures intensives, amb Jorge Bucay al capdavant (20 pasos hacia delante (RBA), ben acompanyat per Sebastià Serrano (Els secrets de la felicitat, Ara Llibres). Alguns lectors potser van confondre L'art de viure (La Campana), de la siciliana Goliarda Sapienza, amb una obra d'aquest gènere, cosa que ha permès a aquesta autora oblidada entrar en el top-ten amb una novel·la prou honorable. Menys previsible era que algunes llibreries arribessin a exhaurir la voluminosa segona edició del Diccionari de la llengua catalana o que entre els més venuts haguessin de comptar-hi El cerebro femenino (RBA), de la neuropsiquiatra Louann Brizendine. Enmig d'aquest maremàgnum, han resistit amb una certa dignitat les Relacions particulars de Josep M. Espinàs.