S'està acomiadant lentament de l'estudi on ha treballat durant més de trenta anys, el mateix on va viure un dels artistes més tristos que ha tingut mai Girona, Josep Aguilera; el mateix pis on de manera clandestina, qui va ser conegut com «el pintor de la República, oferia als alumnes de la seva acadèmia classes del natural amb model nu. «Aquí, veus?, en aquesta sala hi havia la tarima al voltant de la qual s'arremolinaven els alumnes», diu Montserrat Costa assenyalant una habitació avui coberta de prestatges, teles i papers, i esquerdes i taques d'humitat.

Un dia explica que la van visitar, ja molt grans, alguns d'aquells primers alumnes, i van plorar recordant el mestre i la joventut. «M'havien advertit que era un mal presagi, venir a aquesta casa on s'havia patit tant, on diuen que Aguilera i la seva família, durant la guerra, a vegades havien d'alimentar-se només amb un llonguet, però jo no hi he estat desgraciada, i d'alguna manera sento aquesta presència d'abans, i em fa companyia.»

Estima aquest lloc com una projecció de si mateixa, com la més gran i prolongada de les seves obres, feta de tardes de sol, de pluja als vidres, de pintura escampada per terra, de respiració suspesa, de desànims, de lectures, de troballes, de música de fons, de tantes bombetes foses, de tantes estacions. Té, com el Frenhofer de Balzac, unes quantes pintures girades de cara a la paret, escrostonada, rugosa i humida com una pell que transpira, però no sembla que sigui el gest del fanàtic que aspira a l'obra mestra i mentrestant la preserva de mirades indiscretes; és més aviat una actitud d'espera, de paciència perfectament meditada.

Així va ser com va rebre l'encàrrec d'El Punt d'imaginar una rosa de Sant Jordi, ella, que hi té una certa mania perquè es marceixen de manera tan escandalosa, perquè duren tan poc. Neguitosa, hi va donar voltes i voltes, sense sortida. Com anomenar la rosa sense dir-la? Com fer casar aquesta naturalesa tan impúdica amb el seu món de signes i retícules, aquestes trames formiguejants que invoquen una soldadesca desesperada, un caos estructurat? De primer, va dedicar-se només a pensar-la, a concebre-la simbòlicament a través de la seva consagració a Venus i, doncs, a la bellesa i l'amor, però també de la seva vessant mística, com a representació del calze, que permet donar a una sola flor, diu l'artista, un caràcter terrenal i còsmic alhora, encara que per ella sobretot és imatge de dualitat, entre masculinitat i feminitat, suavitat i agressivitat, amor i dolor, vida i mort. I va decidir comprar-se'n una i posar-se a dibuixar-la una vegada i una altra, a apropiar-se-la abans que arribés la temuda podridura. «S'ha d'haver fet un exercici com aquest per comprendre Cézanne i la seva dèria per les pomes», explica Costa, perquè entén que darrere aquesta obsessiva repetició hi ha «el desig d'atrapar la realitat».