El 9 d'abril de 1937 ja fa setmanes que ha començat la guerra i que la ciutat es prepara per fer front a possibles bombardejos. Cinc mesos enrere, s'ha muntat a Reus, que té 32.000 habitants, la indústria aeronàutica que s'ha desmantellat a Getafe pel setge franquista de Madrid. Al picador de la plaça dels Quarters o avinguda de Catalunya (avui, plaça de la Llibertat), s'ha instal·lat la nau de reparació dels katiuska, els bombarders russos Tupolev SB-2. I a l'Escola del Treball, que ocupa l'antiga fàbrica tèxtil del Vapor Nou (de la qual aviat enderrocaran la fumera, perquè és massa visible des de l'aire), hi ha les naus de muntatge i fabricació dels caces, també russos, Polikarpov I-15, els quals, pel seu aspecte, anomenen xatos. La indústria de guerra de Reus es completa amb fàbriques de material bèl·lic a la pirotècnia Espinós, al polvorí de mas Sedó, a la foneria de cal Blanch i a diversos tallers de torneria i manyeria. A més, s'ha construït en un temps rècord la que ja és una de les bases aèries més ben dotades de l'Espanya republicana a l'aeròdrom dels pins de Bofarull, on des de finals del juliol de 1936 ja hi ha un centenar de militars, que hauran de vigilar la franja costanera, entrar en acció al front del Baix Aragó i provar els xatos que es munten a l'Escola del Treball. Prop de 500 paletes hi han construït a pic i pala una pista de 1.800 metres i una completa infraestructura de serveis. La base, molt distingible des de l'aire, té dos refugis que poden encabir un miler de persones i deu de més petits al voltant del perímetre del camp. En canvi, no s'ha protegit com caldria les instal·lacions de les incursions dels avions facciosos. De fet, només hi ha dues bateries antiaèries, que aviat es reduiran a una. Tampoc no s'ha protegit el conglomerat industrial de guerra de la ciutat. A l'hort d'Olives, a prop de l'ara carrer de Cambrils, hi ha dos canons que són del tot insuficients per abatre algun dels avions enemics que vénen de Mallorca. «Els canons antiaeris disparaven als avions atacants però mai els tocaven, crec que els aviadors es devien riure de la mala punteria que tenien», recordarà anys després a Bombes feixistes damunt Reus el llavors adolescent Miquel Serra. Hi coincidirà Xavier Amorós a El camí dels morts: «Els disparis antiaeris ja no els feien cap respecte i potser tenien raó, car, almenys a Reus, no van fer blanc ni una sola vegada, ni per remei.»

Però han bombardejat Barcelona el 13 de febrer, i altres pobles, com Flix, Alcanar i Tortosa, i les autoritats saben que la industriosa ciutat de Reus té tots els punts per estar a la diana. El gener de 1937, el consell municipal accepta el suggeriment del Sindicat del Ram de la Construcció de construir refugis, el millor mitjà de defensa passiva contra els atacs aeris indiscriminats. El sindicat farà de franc les excavacions i les obres en general, però necessita l'ajut de la població per extraure i traginar la terra. Es demana als reusencs de disset a seixanta anys que hi col·laborin però la gent no hi participa gaire. No sembla conscient del que pot arribar a ser un bombardeig. Però aquest divendres 9 d'abril, cauen prop de seixanta bombes entre el camp d'aviació i l'hort d'Olives i hi ha dos ferits, un dels quals mor després. L'atac fa accelerar la construcció dels divuit refugis públics projectats, pensats per encabir-hi tota la població de Reus, tot i que el temps es tirarà al damunt i molts no es podran acabar i, per tant, la seva capacitat real serà per a unes 16.000 persones, calcula l'historiador Ezequiel Gort. La ciutat es gasta quatre milions de pessetes en la construcció de refugis, amb ajuts de la Generalitat, les recaptacions de les sessions de cinema i teatre i amb les retencions salarials que fa el consell municipal (el Sindicat de Banca i el Col·legi d'Agents Comercials hi faran aportacions setmanals i mensuals, respectivament), encara que aquesta disposició és difícil d'aplicar en temps de tragèdia: «Tots som obligats a aportar l'ajut necessari per realitzar aquesta obra, que pot ésser la salvació de moltes vides i l'estalvi de molts dolors», encoratja un ban municipal del maig de 1937. També se'n construeixen molts de privats, dels quals se'n compten 89, tot i que en podrien ser molts més, i que estan senyalitzats i oberts a tothom, a veïns i passavolants. Tot Reus està minat. La família Amorós en va bastir un, de refugi, al seu xalet del Reus Deportiu: «El fèiem a mitges amb un dels veïns del darrere, perquè hi hagués les dues entrades imprescindibles; (...). El refugi anava fins a dotze metres de fondària i amb tres rams d'escales feia cap a un recambronet i a un passadís que donava a l'altra part, a la part dels veïns simètrica a la nostra.»

Les alarmes se succeeixen, a Reus i a altres poblacions, com Tarragona, que el 14 d'abril ataquen dos vaixells enemics que els caces que surten de Reus no poden interceptar. Però és a partir del 24 d'agost que els bombardejos comencen a destruir la ciutat. A les cinc de la matinada cauen bombes entre les dues estacions de tren, la del Nord o estació Vella (ara, parc de Sant Jordi), i la dels Directes, al passeig de Mata. No hi ha víctimes però l'estrèpit és enorme. Sembla que hagi esclatat el cel: «Tot Reus va sortir al carrer a mig vestir. La gent va pujar amb insòlites indumentàries cap a l'estació del Nord i cap al Reus Deportiu a veure els cràters de les bombes, en una mena de manifestació demencial per l'aspecte pintoresc dels que la formaven», recordarà Amorós. Al mateix agost, la Junta Local de Defensa Passiva mana que la ciutat s'enfosqueixi per protegir-se millor, i així l'enllumenat públic haurà de ser blau i de baixa intensitat i s'hauran de tapar els focs de les xemeneies de les foneries i dels forns de pa. «Els grans cristalls dels aparadors de les botigues mostren fantasiosos encreuaments de tires de paper engomat per a reduir els efectes d'una trencadissa; els vidres dels fanals de l'enllumenat són pintats de blau i donen a les vies urbanes una foscor espectral d'infinita tristor», evocarà Francesc Pàmies l'any 1979 a Carta als meus néts.

El setembre arriba en plena ofensiva republicana a Aragó i, en conseqüència, amb més bombardejos de l'aviació feixista. El dia 17 hi ha el primer dels atacs més destructius i desmoralitzadors sobre la ciutat. A les set de la tarda, cauen bombes damunt les cases del Reus més cèntric. És el dia que els avions fan punteria al Centre de Lectura, on mor la bibliotecària Regina Figuerola, de 19 anys, un fet que commou la cultura catalana. El president de l'ateneu, Pere Balagué, fa públic un manifest en què anuncia la voluntat de reconstruir l'entitat «perquè la idea destructiva fracassa si xoca amb la voluntat serena de tot un poble sensible a la perfecció de l'esperit». Després del terrabastall, hi ha hagut «un gran silenci curt i, després, una confusió de mil dimonis». «La gent corria, cridant, en totes direccions. No se sabia res de res. Tothom buscava els seus», descriurà Amorós. També fumeja el xalet Fontana, a la Munta i Baixa, on havien instal·lat la maternitat de l'hospital i on moren dues dones i un infant. Aquell dia, hi ha una desena de morts i 36 ferits, dos dels quals moriran dies després. I l'endemà, enmig del condol ciutadà, l'Ajuntament adopta diverses disposicions, com que es farà càrrec de l'enterrament de les víctimes i en pagarà totes les despeses, també la d'una corona funerària i l'assistència de la banda municipal, si així ho volen les famílies. També s'activarà una brigada de salvament, formada per més de 200 bombers, paletes, fusters i mecànics, que en els moments immediats al bombardeig buscaran supervivents entre la runa i enderrocaran o apuntalaran els edificis malmesos. I si la desgràcia accelera la construcció de refugis també empeny la gent a anar a viure o, si més no, a dormir, als masos del terme o altres pobles de la comarca. Els feixistes bombardegen a plena llum del dia però la gent vol dormir tranquil·la, malgrat que a la nit passi aquell hidroavió italià de Mallorca, un hidro que la gent, encara amb humor, bateja Isidro. A mitja tarda es plega de treballar i comença l'èxode cap als masos i els pobles, una emigració anomenada la columna de la por: «Crec que quasi tot Reus es féu d'aquesta columna, ja que de nit la ciutat quedava completament buida i si ens hi anem fixant bé, mai vàrem sofrir un bombardeig de nit, sempre fou de dia. Si algun cop varen tocar les sirenes d'alarma a la nit, gairebé sempre eren falses, després de córrer tothom cap als refugis, quan consideràvem que havia passat el perill tornàvem a dormir altre cop», evocarà Miquel Serra. Reus queda desert a les nits però els cinemes i el Teatre Fortuny no paren l'activitat «i com que no hi havia aglomeracions, si en plena sessió sonaven les sirenes, cosa que succeïa quasi diàriament, la gent sortia en ordre; de pressa, però en ordre», rememorarà Xavier Amorós. La tardor de 1937, la gent ja s'ha acostumat a sentir les tres sirenes que avisen quan s'acosten els avions: un toc i un xiulet de trenta segons en cas d'alarma i dos tocs i xiulets petits i curts quan ha passat el perill. I el repic de la campana de la prioral de Sant Pere, que encongeix el cor i destarota l'ànim. Els radars que detecten avions encara s'han d'acabar d'inventar, ho estaran ben entrat el 1939, a punt per a la Segona Guerra Mundial, i per tant les sirenes i les batallades del campanar volen dir que l'avió enemic ja és visible, o audible, i que ja és damunt de la ciutat. A l'octubre, sonen sovint les alarmes però les bombes persegueixen el camp d'aviació, les estacions de tren i la central elèctrica de la Mineta de Martorell. Els avions també metrallen la columna de la por. Hi és Miquel Serra un diumenge de desembre, tornava amb la seva mare al mas on vivien refugiats, prop de la Mineta, i on els veïns havien construït un refugi. Un avió els va disparar una ràfega de metralladora, com si una dona i un xiquet fossin un objectiu militar: «La meva mare com que era bastant sorda no s'adonà del fet, però jo sí que vaig veure que si ens hagués tocat ens hauria pogut matar, continuàrem corrent cap al refugi i gràcies a Déu no ens va passar res.»

El 1938, l'aviació facciosa martiritzarà Reus amb una quarantena de bombardejos. De fet, no deixarà de fer-ho fins al mateix dia de l'entrada de les tropes franquistes a Reus, el 15 de gener de 1939. El balanç de les ràtzies aèries a la ciutat serà de més de 200 morts i una xifra similar de ferits. Les pèrdues materials també seran enormes, ja que es van destruir 218 edificis i 587 més van ser malmesos. El 21% de les cases de la ciutat van resultar perjudicades, sobretot a la part nord de la ciutat. Alguns carrers, com els de Sant Elies, Santa Teresa i Sant Celestí, van quedar gairebé destruïts.