El gener passat, a Barcelona es van sortejar 1.554 pisos protegits entre més de 54.000 aspirants. Ni amb tots els habitatges amb algun tipus de protecció construïts a tot Catalunya en els darrers set anys n'hi hauria hagut prou per a tots els sol·licitants: la xifra de pisos socials fets des del 2000 es queda en 46.196, un 7,21% dels 640.892 habitatges construïts en total. Retallar al màxim en el mínim temps possible aquest desequilibri entre oferta i demanda és el principal repte que es fixa el projecte de llei del dret a l'habitatge que a hores d'ara es tramita al Parlament.

La clau per aconseguir-ho està sobretot en les reserves de sòl en promocions privades, perquè la compra de terreny està fora de les possibilitats de molts municipis. «Nosaltres no hem pogut fer una política de compra de sòl. Som un ajuntament amb pocs recursos, i a l'hora de la veritat prioritzes fer un equipament o altres coses», argumenta el regidor d'Urbanisme de Badalona, Francesc López Guardiola. El seu cas és extensible a la majoria d'ajuntaments.

Queden, doncs, les reserves. Quan un promotor privat fa pisos, n'ha de fer una part en règim de protecció. El percentatge el fixa l'Ajuntament de torn quan desenvolupa el pla urbanístic corresponent. Fins a l'any 2002, el propietari només havia de cedir al municipi el 10% del sostre edificable, però des de llavors la normativa urbanística permet reservar a més un mínim del 20% del sostre residencial per fer-hi habitatge protegit. Des del 2004, a això s'hi afegeix un altre 10% per a pisos a preu taxat (una figura a mig camí dels pisos protegits i els del mercat lliure). La futura llei d'habitatge preveu, a més, aplicar també aquestes reserves en casos de rehabilitació urbana en la ciutat construïda. És a dir, allà on es fan pisos per substituir-ne d'altres que són enderrocats. Fins ara només eren aplicables en zones de nova construcció.

UN 15% DE PROTECCIÓ EN 20 ANYS
Totes aquestes mesures han suposat noves eines per als municipis en la seva cursa per aconseguir augmentar els parcs d'habitatges assequibles. No són cap greal, però des de l'any 2003, el nombre de pisos socials no para de créixer (tot i que encara no ha arribat al nivell del 2002, quan se'n van començar quasi 8.500), i el govern assegura que la xifra continuarà pujant. El projecte de llei es marca un objectiu: en 20 anys, el 15% dels habitatges de tots els municipis de més de 3.000 habitants hauran de ser socials, un objectiu que els ajuntaments no veuen clar. Josep Aran, regidor a Terrassa i president de la comissió d'Habitatge de la Federació de Municipis, ja va expressar al Parlament els seus dubtes pel que fa al compliment d'aquest requisit perquè «comportarà un esforç importantíssim» dels ajuntaments. L'alcalde de Rubí també es mostra «escèptic», i el responsable d'habitatge de Mataró, Sergi Penedès, afirma que en el seu cas serà impossible assolir-ho, però recorda que la futura llei també preveu que en alguns casos es pugui acordar entre ajuntaments arribar al 15% de manera mancomunada. No és aquest l'únic mecanisme amb què el govern matisa l'objectiu: també es reserva la possibilitat de modificar els percentatges per decret.