A les 8 del vespre, l'ajuntament de Verges va ser la seu d'una recepció molt especial, en què era present gairebé tot el govern català, excepte quatre consellers, i en què el president Montilla i el president del Parlament, Ernest Benach, van signar en el llibre d'honor del consistori empordanès, al costat del seu orgullós alcalde. Mentrestant, tot el poble s'anava omplint d'activitat: els bars eren plens a vessar i els mossos aconseguien que el trànsit de vehicles fos bastant fluid.

Com el dia abans, el concert va començar a les deu i deu minuts. La retransmissió televisiva de TV3, una mica abans, amb una curta entrevista al cantant anant cap a l'escenari. S'ha de dir que la retransmissió va ser modèlica i que va permetre no només veure molts dels rostres públics i populars que hi havia entre el públic, sinó seguir perfectament el discurs musical i ideològic de Llach, en perfecta sincronia amb les cares de circumstància de polítics com ara Montilla, Artur Mas o Pasqual Maragall, quan el cantant feia al·lusions tan directes com aquesta: quan va presentar A poc a poc, una de les seves últimes cançons, dedicada a l'Estatut i les bones perspectives que obria per al poble català, Llach va dir que només l'havia encertat en una cosa: el títol. I va afegir-hi que no es podia imaginar la reacció «neofeixista» de la dreta, però tampoc l'actitud «noucentista i envellida» de l'esquerra espanyolista. També va afegir-hi que, en darrer terme, la responsabilitat del que passa és dels ciutadans, per haver «votat uns polítics que, al final del procés, van tenir una actitud tan mediocre». Així ha estat Llach fins al final: clar i català.