Els vull explicar dues històries separades per trenta anys l'una de l'altra. Vet aquí la primera. Un dissabte de desembre del 1976, en Miquel, un estudiant de 23 anys, feia temps fullejant revistes en un quiosc de Figueres. La voluminosa bossa que portava carregada a l'esquena va cridar l'atenció d'un policia nacional de paisà. L'agent de seguida va pensar que si en Miquel portava una bossa voluminosa i a més s'estava mirant revistes tranquil·lament en un quiosc, aleshores, naturalment, era un traficant de droga. El policia va demanar a en Miquel que obrís la bossa i n'hi mostrés el contingut, però de droga no en va trobar ni un gram; la seva bossa era plena fins al capdamunt de fulls volants de color rosa que demanaven (eren vigílies del referèndum per la reforma política): «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia». Efectivament, el nostre Miquel era un estudiant roig i separatista, amb una barba mosaica i militant del PSAN. Un terrorista, ja ho veuen. També ho va veure el policia nacional, que el va conduir tot seguit a la comissaria. Allà, a més dels fulls volants, li van localitzar una llibreta d'apunts personals. És ben cert que qui busca troba, i si es busca bé fins i tot s'acaba trobant el que es buscava, hi fos o no. En un racó de la llibreta, els agents nacionals es van adonar que en Miquel s'hi havia apuntat l'encàrrec de fer un truc a ETA. Sí, sí, tal com ho senten, el nostre desinhibit terrorista portava escrit al seu bloc de notes: «t:eta». O això com a mínim és el que va llegir l'agudesa policial.

Després de dos dies a la presó de Figueres, l'advocat va aconseguir fer entendre al senyor jutge (un gallec amb molt males puces) que a la llibreta no hi deia «t:eta» sinó «tieta». Fins i tot el jutge gallec va adonar-se que la mala cal·ligrafia no era motiu suficient per imputar un delicte de terrorisme a un estudiant barbut. I el van deixar anar.

Vet aquí la segona. Un dissabte de gener del 2007, la Núria, una estudiant de 26 anys, tornava d'una manifestació a Olot. En un control rutinari, els Mossos d'Esquadra li van trobar diversos fulls volants de propaganda anarquista. Efectivament, la nostra Núria era una educadora social llibertària que vivia en un casalot ocupat de Girona i que dedicava bona part del seu temps a tasques subversives com ara fer companyia a gent gran amb mobilitat reduïda o transmetre a adolescents els perennes valors de l'escoltisme. Una terrorista, ja ho veuen.

A més dels fulls volants, però, els nostres Mossos li van localitzar també una llibreta d'apunts personals. Entre aquests apunts, la perspicàcia policial (que, amb trenta anys, no es pot dir que s'hagi refinat gaire) de seguida va veure que la Núria hi havia anat deixant constància de tots i cadascun dels objectius de la seva banda armada. Sí, sí com ho senten: el dilluns toca el Departament de Cultura, el dimarts la Subdelegació del Govern, el dimecres faves tendres, i anar fent. Amb aquest material ridícul, els Mossos van córrer a demanar una ordre judicial i al cap de pocs dies feien una visita a domicili a la Núria i li aplicaven manu militari la llei antiterrorista. Fa més d'un mes que està tancada a Soto del Real, a 700 quilòmetres de la família i els amics, esperant que algú li expliqui a quina banda armada se suposa que pertany i amb quins mitjans pretenia atemptar contra els «objectius» de la seva llibreta.

El lector traurà les conclusions que cregui pertinents de la comparació de les dues històries, cent per cent verídiques. La primera va tenir lloc just a la sortida del llarg túnel del franquisme i es va saldar amb un parell de nits a la presó. La segona ha passat a la sortida del llarg túnel de la transició i encara no sabem ni com ni quan s'acabarà.

Cada dia tinc més arrelada la impressió que, a l'Estat espanyol, les llibertats es deterioren a mesura que s'enforteix l'estat de dret. I si l'error va ser creure'ns que això de l'estat de dret hi tenia res a veure, amb la llibertat?