El primer paràgraf de Benissanet, un dels dos llibres que inclou el primer

volum de l'obra completa d'Artur Bladé Desumvila publicada a Cossetània Edicions, comença amb una entrada del diccionari Salvat que resumeix en una quinzena de línies el que l'autor diu que en sabien els humans que no n'eren veïns, d'aquest poble de l'Ebre català, en la primera meitat del segle XX. Bladé ens diu a continuació que segurament la nota resumeix tot el que s'ha escrit en català i en qualsevol altra llengua sobre el seu poble, que «no és gaire». Quan acabes el llibre, t'adones que ara potser s'ha escrit molt més, però que mai no serà tant ni tan ben escrit com el que Bladé diu a les pàgines de Benissanet, un llibre subtitulat Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català. Desconeixia Bladé, tot i que me'n sonava el nom i havia llegit sobre ell alguna cosa en manuals i llibres diversos. I ara no entenc com la seva obra ha estat i s'ha mantingut allunyada del gran públic tant de temps, la seva obra i el seu reconeixement. En aquest ressorgiment, hi ha tingut a veure molta gent, però cal donar les gràcies especialment a Xavier Garcia, homenot del sud –del sud del nord, que dic jo– per no haver defallit en aquesta tasca veritablement de titans. Ell me'n va parlar quan preparava aquesta edició, i a ell li vull agrair la descoberta. Aquest primer volum inclou els llibres Benissanet i Gent de la Ribera d'Ebre. Artesans, pagesos, rodaires... Benissanet va obtenir el Premi de Cultura Catalana de París en els Jocs Florals de 1950, i suposa un abocament al seu costat més proper, el seu poble. Bladé el va escriure des de l'exili, però no hi trobem aquell regust ensucrat del passat mitificat i desfigurat, tot al contrari. Des de l'exili a l'Estat francès un cop perduda la guerra, l'escriptor de l'Ebre refà el seu món a voltes amb precisió i altres vegades amb el caliu que traspuen les seves paraules, sobretot quan parla de persones que són personatges, com Toni de Bruixa i el seu tir al blanc portàtil. Per la seva banda, Gent de la Ribera d'Ebre és un gran retaule de la gent de la seva comarca, tant dels que feien les feines que apareixen al títol com d'altres que se suposa que són els tres punts que l'autor posa al final del títol. I quins tres punts... El segon volum de l'obra completa és L'exiliada. Dietari de l'exili, 1939-1940, un llibre que situa l'escriptor entre les grans veus de la literatura catalana que han tractat del tema de l'ensulsida i l'intent de reconstrucció a l'estranger de les vides de milers i milers de persones vençudes pel feixisme en la guerra del 36 al 39. Al costat d'Els darrers dies de la Catalunya republicana, de Rovira i Virgili; Les elegies de Bierville, de Carles Riba; Els vençuts i 1939, de Xavier Benguerel; les Corrandes d'exili, de Pere Quart, o El crist dels 200.000 braços, d'Agustí Bartra, s'aixeca L'exiliada, de Bladé. Es tracta d'un text escrit en forma de dietari. Hi trobem els camins de l'exili de la Catalunya del Nord, París o Montpeller, que l'escriptor ebrenc viu al costat de Lluís Companys, Pompeu Fabra, Pau Casals, Carles Riba, Rovira i Virgili, Francesc Pujols i molts altres. Per mi, acabada de llegir, aquesta és la gran obra de l'exili català, sense deixar de banda la qualitat de les altres, però amb la reivindicació que mereix un text que no ha de passar de llarg per als lectors i les lectores que tinguin el gust de llegir una prosa ben escrita i un ampli desplegament de referents culturals. I no només això, sinó sobretot una epopeia humana tràgica però viscuda amb dignitat. Resulta escruixidor el primer exili, que conté moltes escenes commovedores, entres les quals, el que s'esdevé quan quatre soldats republicans decideixen cremar els seus fusells per escalfar-se travessant el coll d'Ares. Allò és el punt i final, els soldats deixant les armes i assumint que ja no serveixen per a res, que han estat vençuts. En les pàgines de l'Exiliada també hi trobarem la coneixença d'un bon nombre de gent nova amb qui Bladé construirà una vida dedicada a les lletres, el seu refugi particular contra el feixisme, que li negava tot el que ell era, perquè serà precisament en aquest ambient de desfeta i durant la seva estada a la Residència dels Intel·lectuals Catalans de Montpeller on recollirà el material que anys després li permetrà escriure les biografies d'alguns dels seus nous companys, entre les quals destaca la de Francesc Pujols, el savi universal català. Gràcies a tota la gent que ha fet possible aquesta edició, que és la trobada en el meu cas i el retrobament en general amb aquesta veu oblidada que des d'ara ja és una més de la meva família literària, com a mínim.