Entre els historiadors del cinema hi ha una tendència a afirmar que les pel·lícules de ficció històriques tenen més a veure amb el present des del qual han estat fetes que amb el passat que intenten rememorar. Així, per una banda, El coronel Macià, de Josep Maria Forn, pot ser vista com un biopic al voltant de la figura d'un militar que, a començaments de segle, pren consciència de les vexacions que l'exèrcit espanyol du a terme contra Catalunya, que al final de la seva trajectòria acaba proclamant la República catalana i que és anomenat el primer president de la moderna Generalitat de Catalunya. Per altra banda, però, també pot ser vista com una mena d'al·legoria sobre l'etern conflicte entre Catalunya i el govern estatal de Madrid, fet que va tenir el seu millor reflex en el procés de negociació del darrer Estatut, moment que va coincidir amb la producció i el rodatge del llargmetratge. Des d'aquesta perspectiva, la ficció històrica no fa més que establir un pont amb el present. La pel·lícula construeix un discurs polític propi que demostra com després de les múltiples negociacions impossibles amb l'Estat sempre emergeix el desig de la independència de Catalunya.

Més enllà, però, de les múltiples lectures que ens pot oferir la pel·lícula, El coronel Macià és sobretot el resultat d'una obsessió i d'un fort desig de donar forma a un projecte que vagi més enllà de certs aires del temps. Forn és, a hores d'ara, l'únic director en actiu de l'Estat espanyol que té cinc dècades de professió dins del món del cinema i l'únic que va conèixer les formes de producció dins dels grans estudis. Forn va capficar-se fa anys a portar a la pantalla la figura de Macià per tal de divulgar una part de la història de Catalunya i per donar forma a una obra política de marcat caràcter nacionalista. La tossuderia de Forn ha deixat pas a una pel·lícula a contracorrent, que pot sorprendre en un temps en què una part important del cinema que es realitza a Catalunya ha desertat de l'imaginari històric i de les qüestions de caràcter identitari. Amb tot, però, l'obsessió de Forn ha acabat materialitzant-se en una cinta ambiciosa, rodada amb un concepte de la posada en escena que pot resultar vell en algun moment, però que disposa d'un sentit del ritme trepidant i que no para de reivindicar la força d'un determinat classicisme cinematogràfic que ha desaparegut d'un cinema en mutació constant.

Al llarg de la pel·lícula, el relat es mou entre la realitat històrica catalana i uns personatges de ficció –una periodista irlandesa i un periodista de La Veu de Catalunya– que són els testimonis d'un temps en què, coincidint amb la crisi dels estats nació provocada per la Primera Guerra Mundial, es creen noves formes de pensar les nacions. És cert que el film té desequilibris i que en la part final, centrada en l'acció frustrada de proclamació de l'Estat català des de Prats de Molló, potser hauria pogut donar peu a una altra obra diferent a la crònica de presa de consciència de la figura de Macià, però és innegable que l'obsessió de Forn ha acabat deixant pas a una obra sincera. El coronel Macià és una pel·lícula que no para de lluitar per singularitzar-se i per trobar el seu públic popular enmig d'uns sistemes de distribució i producció en què tot és massa uniforme.