Les noves fornades d'artistes catalans han retornat l'optimisme als crítics, comissaris i altres professionals que reflexionen entorn de l'art. «Vivim un moment extraordinari de creació artística jove. Crec molt en aquesta nova generació», emfasitza Ferran Barenblit, crític, comissari i director del Centre d'Art Santa Mònica. Fa deu anys hauria estat una mica més difícil, opinen alguns crítics, trobar un grup sòlid de 10 noms que, si bé tot just han començat a treballar en el món de l'art, ja han donat prou proves del seu talent, que hi ha indicis que anirà a més. «Els artistes d'avui tenen un treball més professional i els seus llenguatges creatius es poden posar en el context internacional», creu el crític i comissari Martí Manen.

Amb els perfils a la mà d'aquests 10 prometedors artistes es poden extreure els trets comuns dels artífexs de la millor creació que es fa avui dia. El retrat d'aquesta jove generació té unes faccions particulars: són artistes molt difícils d'etiquetar amb la nomenclatura convencional perquè són multidisciplinaris. Els joves creadors confien en les noves tecnologies i en els nous formats –sobretot, el vídeo–, però parteixen, en molts casos, de la pintura, el dibuix i l'escultura. Tots tenen un esperit investigador i innovador constant i tenaç, i la seva principal motivació és reflectir els mals del nostre temps.

Sobta –o potser no– que dels 10 artistes no n'hi hagi cap que es dediqui a la pintura a la manera tradicional. Tampoc hi ha cap escultor en el sentit estricte. I això ho lamenten alguns crítics, com ara Àlex Mitrari: «El resultat de la selecció és bo. Però trobo a faltar la presència de la pintura i és, malauradament, simptomàtic de certs prejudicis, acompanyats de deficiències de mercat, que deixen Barcelona fora d'algunes de les tendències més puixants del moment en l'àmbit internacional.»

Una altra particularitat, però no exclusiva d'aquesta generació, és la precarietat econòmica amb què els rep el sector. L'art és una feina que exigeix molt més que una inversió personal. I són molts els que abandonen a mig camí en no trobar recompensa econòmica al seu esforç. «Els nous artistes ja no creuen en el mite romàntic que dedicar-se a l'art vol dir resistir-ho tot», subratlla el crític Carles Guerra. Viure de l'art amb un mínim de dignitat és una de les grans conquestes, pel que fa a principis, d'aquesta nova generació d'artistes.

El perfil dels 10 futurs mestres de la creació no és, però, homogeni. Difereixen, sobretot, en els recorreguts que porten fets fins ara. Carles Congost i Ester Partegàs són artistes amb carreres implantades i els seus noms sonen a l'escena internacional. Estan en un nivell de projecció per sobre que, per exemple, altres artistes com ara Francesc Ruiz, Patrícia Dauder i Jordi Abelló, que tampoc són novells en aquest món. En contrast, l'etiqueta rigorosa d'artista emergent la porten Telmo Moreno, Job Ramos, Ana García Pineda i les dues parelles d'artistes David Bestué/Marc Vives i Momu & No Es (formada per Lucía Moreno i Eva Noguera). La majoria, amb greus dificultats per fer visible el seu treball en el cada cop més reduït circuit d'espais, s'han donat a conèixer en programacions arriscades de centres cívics i en iniciatives de promoció de l'art jove d'algunes sales municipals de fora de la capital. Lluny queda l'època en què l'Espai 13, la Sala Montcada i La Capella complien la funció de detectors de l'art emergent.

Què serà determinant perquè el talent d'aquests creadors esclati definitivament? «Els artistes d'avui han d'estar molt informats perquè tothom pot saber què estan fent els de la seva mateixa generació a Dinamarca. I, sobretot, és bàsic que pensin l'obra d'art per a un context internacional. Tiraran endavant aquells artistes que tinguin clar que el seu producte s'adreça a tot el món», sentencia Martí Manen.