Ribeyro va morir l'any 1994, però els seus editors recents prometen que la seva ombra continuï sent allargada entre nosaltres, després d'aquell primer gran descobriment que va ser el dietari La tentación del fracaso (publicat ara fa quatre anys per Seix Barral). Per la seva banda, Pere Ballart torna a interessar el lector de poesia amb un llibre que combina molt bé la reflexió teòrica amb l'anàlisi crítica.

LA INTEL·LIGÈNCIA.
La intel·ligència és la primera virtut, la fonamental, de l'obra d'aquest escriptor peruà, que va viure la major part de la seva vida a París. Ribeyro, d'aquestes proses que componen el llibre que presento, en diu apàtrides perquè, segons ell, no s'ajusten a cap gènere. Es tracta, però, d'un llibre eminentment dietarístic, en què l'autor apunta, per exemple, la seva animadversió cap a una determinada escola literària: abomina, vull dir, de la poesia bonica, afectada; del vers que fa volutes...

Hi ha dues coses, explica, que no podem memoritzar: el dolor i el plaer. L'escriptor va passant d'una cosa a una altra, i sovint són assumptes que no solen ocupar llibres literaris –ni dels quals solen ocupar-se gaire els llibres literaris–. Circumstàncies personals que tenen, però, una lectura universal. Baixes passions i passions fondes. L'elegància dels gats. La bellesa del cos de la dona. L'expressió dels cecs. Una bufetada que propina a Gombrowicz. Hi ha, també, una reflexió molt aguda sobre el fet d'anar acumulant noses amb el pas del temps que m'ha recordat aquell estil penetrant i alhora mig burleta de Joan Fuster. I hi ha coses força més estranyes. El vici d'observar, que esdevé plaer per al lector. Frases que semblen versos fora de context: «También mueren los lugares donde fuimos felices.» Relats en estat embrionari. I una actitud que no és mai cínica, però sí profundament escèptica, confegida amb un estil incisiu, auster, eficaç.

IRONIA I ANALOGIA.
Pere Ballart ja havia dedicat tot un llibre sencer a revelar alguns dels mecanismes de la ironia literària. Aquest d'ara –que va merèixer el 21è Premi d'Assaig Josep Vallverdú 2004– torna a insistir en aquest fecund recurs retòric i va exemplificant amb poemes –però també amb textos en prosa– la importància de la seva incidència. Alhora, però, Ballart es refereix també a altres recursos molt presents en els textos literaris –estructurals, gairebé–, com és ara l'analogia poètica.

«El contacte entre ironia i poesia [...] és, segons el meu parer, cada vegada d'una major pertinència per a l'estudiós de la literatura, si més no si pretén entendre què és el que dóna el seu segell característic a la poesia escrita a Occident durant els darrers dos-cents anys». Baudelaire, considerat un dels pares de la poesia moderna, va fer servir profusament no sols la ironia sinó, sobretot, l'analogia. Per cert, com ens recorda el professor Ballart, Gabriel Ferrater va deixar escrit que «distingir entre modes diferents d'analogia» era la «tasca principal d'una teoria de l'art». L'autor d'aquest llibre remarca dues grans formes d'analogia en la composició dels poemes ferraterians: una de més evident; una altra de més complexa i intertextual.

Ballart va dilucidant diverses maneres d'objectivació en la poesia contemporània. L'obra es compon de diverses parts o petits assajos, alguns d'estrictament teòrics, altres que combinen la reflexió amb l'anàlisi de poemes. Jo prefereixo aquests últims: la substància teòrica hi està molt ben falcada amb tot d'exemples pertinents, il·luminadors. Posem per cas, el magnífic assaig que dedica a Les dones i els dies, de Ferrater. L'expressió lírica «marcada per la impersonalitat» que va distingir el geni del de Reus, Ballart l'explica i la documenta molt bé, fent-la remuntar a les seves arrels anglosaxones (Eliot, el més important teòric d'aquesta poètica; però també Auden i tants altres).

L'autor apunta qüestions que em semblen essencials. Per exemple: com, en poesia, es pot ser «el màxim de subjectius i, alhora, el mínim, si és possible, d'individuals». Hi ha pàgines molt meritòries (en l'assaig sobre Ferrater, la 102, per exemple). Abunda en la idea del distanciament del poeta respecte de la matèria que es proposa d'artitzar. Si en els primers capítols, més específicament teòrics, ha citat molt un llibre de Vladimir Jankélévitch, més endavant reporta l'argument d'una novel·la de Nabokov (The eye) i un fragment molt valuós de Nietzsche, entre molts altres.

Els dos últims capítols de l'assaig es compten, també, entre les meves predileccions. Es tracta de sengles generosos estudis sobre les maneres d'objectivació i d'ironia en molts poetes (més ben dit: poemes) espanyols recents –no sé si algun dels poemes consignats mereixia la glossa ballartiana–. Especialment el darrer d'aquests assajos, el que dedica a la ironia, és un prodigi de lectura atenta i minuciosa, de perspicàcia i sàvia argumentació –sostinguda sempre, com he dit, amb exemples molt escaients.