La situació que viu la societat catalana és ben paradoxal. Sota una superfície marina d'aparent estanquitat, els corrents de canvi i renovació renoven la seva força. Però, al mateix temps, s'estén un difús estat d'opinió emocional de desànim i cansament de la política. La distància entre la il·lusió col·lectiva del 30 de setembre del 2005 i el resultat de les negociacions a Madrid fou massa gran. Però aquest no és l'únic factor. Hi ha altres aspectes a considerar. En primer lloc, totes les enquestes ens diuen que els últims quinze o vint anys ha crescut la consciència nacional catalana, encara que la identificació majoritària continua sent la del sentiment de doble pertinença. Al mateix temps, la societat catalana viu un moment de notable dinamisme econòmic i profunda transformació social. En aquest context, la nova immigració, per exemple, és portadora d'oportunitats i símptoma de cicle expansiu, però també pot ser percebuda com una amenaça per a la cohesió social i la identitat.
Per altra banda, sembla del tot evident que després de l'embarrancament de l'Estatut de Catalunya i el fracàs del procés de pau a Euskadi, a Espanya ja ningú no aposta per projectes reformistes d'inspiració més o menys federalitzants. Espanya s'ha replegat. De moment, l'espanyolisme tancat i excloent del PP ha guanyat la partida. I en aquests casos Madrid sempre aplica el mateix automatisme: corró «harmonitzador». Aquestes setmanes n'han ofert tota mena d'exemples. S'imposa, doncs, la imatge de l'esgotadora «guerra de posicions». La disputa constant, euro a euro i competència competència.
També hi contribueix la situació de perplexitat que el resultat de les eleccions passades va deixar en una part de l'electorat. Aquell que només atribueix la condició de catalanistes a una o dues opcions polítiques. Després d'un quart de segle identificant país, partit i govern, no és fàcil entendre que la «casa comuna del catalanisme» és el Parlament. En cap cas una sola opció política, per més important que sigui.
El catalanisme com a moviment nacional ideològicament transversal necessita posar al dia els mapes, distingir el que és política de país del que és política de partit i definir objectius nacionals compartits.
