Malgrat la infinitat d'evidències contràries que mostra la història, hi ha la convicció comuna que la política tendeix a moure's en el terreny d'una consistent racionalitat. El mateix llenguatge –argot– tecnocràtic amb el qual normalment es basteix el discurs polític abona aquesta imatge. El somni de l'autoritarisme tecnòcrata és fer reeixir del tot la idea de neutralitat tècnicament asèptica de la gestió de l'espai públic. La gestió política seria una activitat de gran complexitat tècnica que caldria recomanar a «especialistes»...
Però no cal recórrer a la història remota: l'actuació irresponsable dels dirigents del PP en la seva oposició frontal i visceral al nou Estatut és una mostra del fet que la política, com també la vida de cada dia, s'afronta des de la racionalitat tant com des de les emocions. I que la política també és contrast d'interessos i legítima lluita pel poder. I com passa en la vida de cada dia, en la política les conductes i trajectòries obsessives, dogmàtiques i poc raonables poden tenir conseqüències catastròfiques. I aquests dies tenim dos exemples de manual. El primer, la darrera proposta de pressupost presentat pel president Bush que asfixia les partides de contingut social per poder tornar a incrementar fortament la despesa militar. I, el segon, l'últim episodi d'instrumentalització dels poders de l'Estat pel PP al Tribunal Constitucional. Si el president Bush se'n sortís tindria el molt discutible mèrit de garantir més patiment dintre i fora del seu país, i fer més gran la fractura social i mundial. Pel que fa a la dreta espanyola, la seqüència de fets que va des de la manipulació política de les víctimes del terrorisme fins al conreu de l'anticatalanisme més primari, podem pensar que ja s'ha perdut la noció del que permet diferenciar allò que en democràcia és legítim d'allò que no ho és. Amb el temps ens hem acostumat a la presència en el paisatge polític i comunicatiu espanyol –i del català!– d'una cultura periodística basada en la calúmnia sistemàtica com la que practica la COPE. Però aquest tipus de pràctiques periodístiques són insòlites en qualsevol tradició democràtica consolidada. No es toleren perquè erosionen greument la cultura democràtica. El «antes roja que rota» va donar cobertura emocional a un cop d'estat militar. La societat espanyola ha canviat una enormitat, certament. Però estic convençut que cap representant d'aquesta eufòrica dreta neofalangista espanyola ha calculat les possibles conseqüències del «antes alemana que catalana». Tot són «danys col·laterals».
