Jordi Pujol té molts amics que exhibeixen amb il·lusió l'adhesiu del burro català enganxat al cotxe. Gent de qui li consta el patriotisme, que «aguanta» el país i que n'és la més fidel, però que té «tics» fruit d'una «història difícil», maneres de fer i pensaments dominants que creu que cal canviar. I per Pujol, el símbol del guarà és, alhora, el símbol del que cal canviar per aspirar a la victòria i al respecte. Perquè el burro no hi aspira. «Això del burro català és absurd. No és seriós. Forma part de l'estil de la conya que no du enlloc», escrivia ahir al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
I si l'expresident entén la filosofia sorneguera «i en el fons displicent» del burro com a símbol contraposat al toro, però considera erroni introduir la facècia en «l'enfrontament polític i nacional», no pot estar tampoc a favor de la ironia «que ajuda a suportar situacions difícils, però que també pot esterilitzar». Una altra cosa és que la ironia vagi acompanyada, com en el cas britànic, per «la passió dramàtica de Shakespeare, el puritanisme de Milton, la fecunditat pragmàtica d'Adam Smith i l'orgull imperial». Però no pot ser un fre a l'ambició: contra això «ja ens va posar en guàrdia» Cirici Pellicer.
El tercer pecat capital dels catalans, segons la versió de Pujol, serien els discursos «molt florits», però «amb poca substància». Potser, diu Pujol, tenia raó Unamuno: «Os ahoga la estética» . Un pecat aquest últim lligat amb la «fatxenderia», que Pujol detecta també en la política, i que, com a «ridícula», fa fer el ridícul i fa perdre el respecte. I potser en el paràgraf que sembla més adreçat a un destinatari, Pujol parla del perill de tornar-se bon minyó. «Però a l'hora de la rectificació cal evitar un perill. És propi de fatxendes, de gent que empra la ironia amb esperit de superioritat, i de declamadors agressius que quan les coses van mal dades es tornen més submisos del compte. No rectifiquen honorablement sense renunciar a l'essencial, sinó que es tornen mansos. Es tornen bons minyons, més bons minyons del compte.» No els sona a les crítiques que rep ERC? Pujol, però, també es pregunta fins a quin punt ell també ha caigut en aquests errors. L'expresident fa aquestes consideracions arran de La rectificació , escrit per Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd i Ferran Sáez, que té com a llibre de capçalera.
I Pujol apunta els antídots contra els virus inoculats a la societat catalana. «Tenim molts actius –diu–, hem construït un país, salvat una identitat atacada a fons i contribuït a la transformació d'Espanya. Vam crear una economia moderna i la mantenim malgrat la globalització i la revolució tecnològica. Seguim sent un referent en moltes coses, vam assolir i mantenir un nivell cultural alt, guanyem posicions en el camp de la recerca i la tecnologia. Tenim referents brillants, excepcionals, exemples de grandesa». I aquí hi ha la responsabilitat.
)
