Enmig de les sumptuoses imatges de disfresses, dels focs d'artifici i dels deliciosos pastissos de nata i maduixa que semblen embolcallar l'estètica de la darrera pel·lícula de Sofia Coppola, María Antonieta, emergeix una pregunta clau: on es troba Versalles? Més d'un lector pragmàtic em dirà que la resposta és molt fàcil, que el Palau de Versalles es troba als afores de París, que va ser construït pel Rei Sol i que Maria Antonieta va ser una de les darreres inquilines d'aquest sumptuós espai del poder. Qualsevol espectador pragmàtic que pensi que Sofia Coppola ha fet a María Antonieta una rigorosa pel·lícula històrica es trobarà amb més d'una sorpresa, sobretot quan vegi que hi ha alguna cosa que s'imposa més enllà dels documents històrics i de la luxosa –i rigorosa– ambientació amb què han estat embolcallades les imatges de la pel·lícula. La música de la banda sonora de Maria Anonimat barreja, per exemple, un seguit de sonoritats que ens remeten a les sonoritats del temps de Versalles, com ara les òperes de Jean-Philippe Rameau, amb una altra sonoritat que remet als grups de rock anomenats nous romàntics de mitjana dècada dels vuitanta, com poden ser The Cure o New Order. A més a més, quan Maria Antonieta, avorrida del protocol de la cort, decideix organitzar un bal masqué amb les seves amistats, Versalles sembla difuminar-se per tal de reflectir el to amb què un grup de nenes pijas de la ciutat de Nova York jugaven per entrar, fa uns quants anys, a la discoteca Studio 54.

María Antonieta, de Sofia Coppola, proposa en el seu interior una qüestió essencial per tal d'entendre com el cinema de ficció pot anar més enllà de la pretesa veritat històrica per tal de convertir-se en metàfora. Coppola ens diu d'entrada que Versalles no és un palau del segle XVIII sinó que és el reflex d'alguna cosa essencial per entendre la societat contemporània i que la seva pel·lícula no serà una evocació del passat sinó una reflexió sobre el nostre present, o més ben dit sobre com les bases d'un món antic s'han amplificat en el nostre entorn. Avui, Versalles es troba present en les desfilades de les models en què les grans marques del disseny llueixen les seves produccions. Versalles s'expandeix en la moda que envolta la sofisticació en el menjar i els jocs de degustació gastronòmica en luxosos restaurant al voltant d'un seguit de productes desconstruïts. Versalles es troba reflectit en els nombrosos embolcalls que ens enlluernen la vista i que ens obliguen a consumir més enllà de tot el que necessitem i també està present en les informacions sobre els hipotètics caps de setmana a les pistes d'esquí per gaudir de la disfressa que ens proporciona el fet de creure'ns esquiadors. Versalles sintetitza perfectament alguna cosa clau que té a veure amb el poder del simulacre per damunt de la realitat, en la forma com arribem a gaudir d'un univers marcat per les aparences en que res resulta determinant i tot forma part de la superficialitat. Fins i tot, la política actual acaba tenint molta cosa de versallesca.

Al final de María Antonieta, se'ns recorda que mentre la reina gaudia de la seva peculiar cultura ecologista, a la caseta que es va fer construir als extrems del palau, el poble enfurismat volia canviar el rumb de les coses i va fer esclatar una revolució. Més enllà del somni frustrat de tota revolució en els temps que corren, la paràbola de María Antonieta ens adverteix que els universos de cel·lofana reben sempre curioses amenaces dels desvalguts que saben que més enllà de les aparences sempre s'hi amaga alguna crua realitat.