Traduït prou fidelment al castellà com a Luces al atardecer, el títol de la nova pel·lícula d'Aki Kaurismäki és un reconegut homenatge a Charles Chaplin en la mesura que el director finlandès considera (o almenys així ho va afirmar en l'últim festival de Canes) l'autor de Luces de la ciudad el millor cineasta de la història. Kaurismäki comparteix amb Chaplin el fet de ser un poeta. I malgrat que pugui considerar-se que el punt de vista de Kaurismäki és menys sentimental que el de Chaplin, que ho és amb una mirada malenconiosa amb la qual es mostra empàtic amb els perdedors d'un món on campen els poderosos i els espavilats sense escrúpols. A la vegada, a través de l'humor i també de l'amor, tant Kaurismäki com Chaplin donen recursos als seus perdedors per afrontar les contrarietats de la vida i la fatxenderia dels poderosos. I sobretot mai no els ridiculitzen (o es podria dir que Charlot és ridícul?, i en aquest cas, Kaurismäki ho radicalitza com una posició ideològica a favor dels seus personatges proletaris), fan que mantinguin una certa dignitat. Enganyats o desenganyats, més o menys tristos o abatuts per les circumstàncies, els herois de Kaurismäki en part ho són per la seva dignitat. Tenint només present l'anomenada «trilogia dels perdedors» que configura la seva filmografia més recent, ho són els desocupats de Nubes pasajeras, el revennant d'Un hombre sin pasado i el guarda de seguretat que, a Luces del atardecer, és acusat d'un robatori que no ha comès a conseqüència del parany d'un grup de mafiosos. Però fins desposseït de tot i a la presó, hi ha una dignitat irrenunciable en aquest personatge que, com en la tradició del cinema negre que Kaurismäki revisita amb ironia i malenconia, és enganyat per una dona rossa inevitablement fatal.

Amb el tango Volver (sí, el mateix que Almodóvar utilitza en la seva última pel·lícula perquè Penélope Cruz canti amb la veu d'Estrella Morente) com a leitmotiv musical, Aki Kaurismäki es manté fidel al seu estil minimalista (que es reflecteix poderosament en la mínima gestualitat dels seus actors) i a les seves contundents i encara sorprenents el·lipsis. També a la seva poesia, que no per austera és menys emocionant. Kaurismäki és un geni i una figura. Hi ha qui considera que ha perdut la força i la «puresa» de les seves primeres pel·lícules, aquelles de les quals són un símbol el blanc i negre i el gest radical de La chica de la fabrica de cerillas. O, als antípodes, també hi ha qui considera que, després del punt culminant que representa Un hombre sin pasado, era inevitable una certa caiguda de la inspiració. Però Kaurismäki és un cineasta imprescindible dels nostres temps.