Tothom passa per l'edat iconoclasta i jo, en la que em va correspondre, recordo que vaig conceptuar com a ridícul que la gent es felicités pel fet de fer el sant. Tu neixes i t'imposen un nom. Aquest nom resulta que, generalment i tret d'actuals excepcions, és el nom d'un sant i que aquest sant té un dia assignat al calendari. Doncs bé, a tu t'han posat Agustí o t'han posat Núria i la gent, si vol quedar bé, s'haurà de recordar de felicitar-te el dia 28 d'agost o el dia 8 de setembre perquè un papa va decidir que el 28 d'agost és sant Agustí i el 8 de setembre el de les marededéus trobades. Si això no és poca-solta, pensava quan era iconoclasta, ja sabran dir-me quina cosa s'hi acosta.

Jo, que tinc una edat esgarrifosa, havia atrapat l'època en què els sants se celebraven amb uns àpats patriarcals com els de Nadal i amb grans recepcions. Al llarg de l'any la gent anava i venia per les cases tornant-se visites i felicitacions. Devia ser per això, per poder cuinar canelons i plates de crema i anar de visita, que tothom portava noms de sants que se celebraven en festiu: Manuel, Josep, Joan, Pere, Jaume, Pilar, Assumpció, Maria, Concepció. Esteve, els sants locals... (o al revés: eren festius perquè tothom se'n deia).

Ara jo estic per tornar a felicitar pel sant, atrabiliari i deliciós costum que hem substituït amb aquesta cosa de números antipàtics i matemàtica fatal que és felicitar per l'aniversari. L'aniversari de les persones no el sap ningú més que l'interessat i la seva pròpia mare. Si vols que te'l felicitin l'has de pregonar, i una felicitació suplicada, perdonin, no és felicitació ni és res. I a més a més: felicitar perquè acumules anys és una impertinència. Mirin què hi hem guanyat amb la rebel·lió contra el santoral: tots els dies de festa suprimits perquè la gent no es diu Josep ni Pilar sinó que es diu Núvol i Llamborda, i els berenars de les antigues recepcions substituïts per una bossa de quicos a mitja tarda, perquè quan fas anys no et veus amb cor de res més que d'oferir quicos a mitja tarda.