Què ens fa reconèixer un cineasta? Posem-hi que una certa mirada. Potser també que es concedeixi una certa llibertat des de la qual inventar les pròpies formes narratives per fer-hi present aquesta certa mirada. Amb films com Pau i el seu germà i Les mans buides, Marc Recha havia fragilitzat la narració construïda en el guió perquè hi apareguessin amb força moments de vida en brut. Ara, amb Dies d'agost i havent renunciat a un guió definit prèviament per obrir-se a allò inesperat que pogués esdevenir-se durant un viatge amb el seu germà David per terres catalanes de l'Ebre, la narració va apareixent per relligar (emergint un ordre que sempre és fabulat i per això la veu en off de la “germana” creant un aire de conte) els moments de vida capturats durant el rodatge. Però aquesta narració (a la manera de la crònica d'un viatge o, com diu el mateix Recha, d'una ficció autobiogràfica) és plena d'instants poètics que revelen una mirada que capta les vibracions (a vegades la bellesa o l'emoció) de les coses, els cossos i el paisatge.

Marc Recha va reinventant, doncs, les seves pròpies regles (en aquest cas, per acostar-se amb la seva ben particular manera a la proposta del màster en documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra) mantenint-se atent al fluir de la vida: a com allò que és pot deixar de ser i allò que hi és pot desaparèixer, però també retornar; a com els personatges canvien en contacte amb els vius o recordant els morts, mentre que els seus cossos experimenten sensacions que l'espectador percep intensament, de manera que poques vegades com amb Dies d'agost haurà notat tant com la imatge i els sons cinematogràfics li transmeten què és l'estiu amb la calor i la suor, les terres assecant-se fins a esquerdar-se i el desig d'aigua, les mosques que volten els homes i el pa amb tomata. Pensant també en L'arbre de les cireres, l'espectador va reconeixent en el cine de Recha una manera de mirar el paisatge (i de confrontar-hi els personatges) que tan fa sentir-ne la potència física i el seu misteri (David Recha buscant dins les aigües tèrboles d'un embassament) com la memòria dels fets esdevinguts en el passat (les canonades al·lusives a la guerra civil, les cartes de l'avi) i alhora el pes de les llegendes i així de la fabulació mítica. Voltant per la ribera de l'Ebre i mirant els turons esquerps, Recha torna a descobrir cinematogràficament un paisatge.

Hi ha, evidentment, la figura de Ramon Barnils, el periodista que va ser amic de Recha, com al referent de Dies d'agost. I és així que, amb aquesta seva nova pel·lícula, el cineasta reprèn un tema que forma part de la seva mirada: la presència dels morts (i l'absència certa: no es poden tocar) en l'existència dels vius. La pel·lícula conté la impotència (i la sàvia renúncia) a voler abastar un personatge en un documental biogràfic. Però Barnils va fent-se present durant aquest viatge de comunió lliure i a voltes mandrosa amb una naturalesa alhora amenaçada. Un viatge reflectit en el seu moviment (passejades, trajectes en cotxe) i a vegades fixat amb fotografies, com si es volgués detenir un instant per privilegiar-lo a la memòria. Un viatge amb un bell acabament (a la vegada és un inici) que arriba després d'una seqüència de retrobament amb un laconisme tan emotiu com el del final d'Una historia verdadera, de David Lynch. A vegades no cal dir res.