Maria Joana Minguet és mestra d'educació infantil d'Ulldecona i ja fa uns quants anys va començar a preocupar-se en veure que els xiquets i xiquetes del seu poble no jugaven als mateixos jocs que ella quan era menuda. «Ara preferixen els dibuixos animats o jugar a la Play», diu tot assenyalant: «Em feia molta pena que tot allò s'acabés perdent». Per evitar-ho va iniciar un treball de recerca parlant amb la gent gran del seu poble arran del qual l'any 1992 va treure a la llum un recull de jocs i de cançons. En aquell moment ja va començar a recopilar contes i a gestar Hi havia una vegada..., el recull de 27 contes que dimecres passat es va presentar a Tortosa davant la comunitat educativa de les Terres de l'Ebre. «Són contes que no s'han editat i que s'han transmès oralment de pares a fills o de iaios a néts, seria una llàstima que s'acabessen perdent», diu Minguet. Ella mateixa ha editat el llibre amb una primera tirada de 500 exemplars, dels quals el departament d'Educació se n'ha quedat 125 per repartir-los als centres d'educació infantil i primària, secundària i educació especial de les Terres de l'Ebre, ja que el consideren una eina important per difondre la parla tortosina i la cultura popular ebrenca. El recull de contes inclou dos CD on hi ha enregistrades les narracions amb la veu i l'accent peculiar dels qui els van contar. Així el llibre mata dos pardals d'un mateix tret: conserva per a la posteritat la memòria oral d'unes històries condemnades a acabar oblidades, així com la manera de parlar dels seus narradors, majoritàriament gent gran que parla amb un dialecte occidental genuí i pràcticament gens contaminat.

Paraules com rogle, apocat, rabosa, són alguns exemples de la riquesa dialectal que inclou el llibre de Minguet. «Primer és l'esforç de recollir paraules i expressions i després hi ha la faena de transmetre-les», va assenyalar durant la presentació el professor de literatura catalana i escriptor ebrenc, Manel Ollé, autor del pròleg. La correcció lingüística ha estat a càrrec de la filòloga canareva Àngela Buj. «Aquest llibre pot ser una ferramenta interessant a l'hora de treballar el llenguatge col·loquial a les escoles», va dir Buj, tot matisant que algunes expressions del llibre no són correctes i s'haurien d'anar eradicant de la parla col·loquial, com per exemple dir qüento enlloc de conte.

Però a part del seu valor lingüístic no es pot obviar el valor dels continguts del llibre, els contes que els iaios explicaven als seus néts a la vora del foc quan no hi havia ni televisió, ni ràdio ni Play Station. Contes que s'han anat perdent i que als néts d'avui en dia no els estan arribant perquè els únics contes que els expliquen són els editats. «A mi la Caputxeta o els Set Cabrits també me'ls explicaven però simplement no els he posat al llibre perquè ja han estat editats, he optat pels que no s'han escrit mai», explica Minguet. Així entre les narracions cal destacar contes com La princesa que no reia mai, o El geperut i les bruixes, aquest últim no sabem si és local d'Ulldecona o universal, però el cert és que l'encarregada d'explicar-lo al llibre de Minguet, Carmen Salomón, veïna d'Ulldecona de 76 anys, situa la cova de les Bruixes on va el geperut del conte a la carretera de Godall. De fet, la serralada que separa els dos termes municipals es coneix amb el nom de serra de les Bruixes.

També crida l'atenció que hi hagi contes per fer enfadar el personal com el de l'Enfadós o el del Sergent que diu: «Una vegada era un sargento, ja el començo. Una vegada era un cabo, ja l'acabo. Una vegada era un soldat, ja l'hai acabat».