L'acte d'investidura de José Montilla com el 128è president de la Generalitat de Catalunya ha transmès la idea que ja estem immersos en un nou cicle polític. La política és tan poc previsible com el futbol, però ja podem arriscar-nos a afirmar que el canvi d'estil del nou govern és més que un canvi de formes i procediments: s'ha acabat la provisionalitat. Les turbulències d'aquests darrers tres anys donen pas a un procés de decantació i sedimentació. No vull dir que la governació de Catalunya sigui plàcida d'ara endavant, però són ben visibles els factors que fan pensar en una situació de raonable estabilitat política a Catalunya.

En destacaré cinc:

1. Les direccions dels tres partits coalitzats han sabut posar-se d'acord per aplicar els protocols propis de tot govern de coalició en una democràcia madura. La presència en el govern dels màxims dirigents reforça la primacia de la dinàmica de govern sobre la dels partits.

2. L'agenda política ja no està marcada per un tema tan singular com l'Estatut que, inevitablement, ha atorgat una part molt important del protagonisme al principal partit de l'oposició. L'agenda ja depèn del govern.

3. El més que previsible alentiment del tempo polític va a favor del govern i en contra de l'oposició. I el control de l'agenda i el tempo són bàsics en la política actual.

Zapatero lligat al govern d'entesa 4. Encara que no agradi al PSOE, la sort de Zapatero ja està lligada a l'èxit i al prestigi del govern d'entesa. El tauler de la política espanyola ha fet un gir de 180 graus i les relacions de poder Madrid-Barcelona són més favorables que en la hipòtesi d'un pacte PSOE-CiU.

5. L'hostilitat anticatalana de la dreta neofalangista espanyola està garantida. I l'ofensiva contra la llengua no s'aturarà. Però Rajoy necessita aixecar el peu de l'accelerador si vol fer aproximacions a CiU. D'altra banda, ara és més efectiu erosionar el PSOE amb el procés de pau al País Basc que amb l'Estatut.

El diagnòstic sembla clar: nou estil, més govern, nova etapa.