El públic acaba fent costat al personatge teòricament més dèbil, fins i tot quan l'autor de l'obra no ho pretén. Forma part de la condició humana. Primer trepitgem el personatge i en fem burla, després ens agafa el sentiment de culpa i l'esperit solidari i acabem per respectar-lo i admirar-lo, fins i tot l'entronitzem. Això és el que ha passat amb José Montilla. Ningú no hi creia, ni la seva mateixa parròquia. Però, a còpia de fer-li lletjos i acudits, de dir-li de tot menys bonic, fregant el menyspreu i la mofa, mentre ell ho encaixava tot amb admirable serenor, en Montilla investit de president s'acabarà sortint amb la seva i es guanyarà el respecte i l'afecte dels ciutadans, que això i res més demana. És la mateixa reacció que el públic ha tingut amb l'Artur Mas, però a la inversa. El primer anava de discret i aquest de sobrat —motius no n'hi faltaven—, exhibint un DVD que només malparlava de tothom que no fos ell i els seus. I el públic ha fet tot el contrari del que deia el guió i del que deien tots els analistes polítics.

El secundari s'ha quedat amb el paper protagonista. José Montilla deixarà de ser el personatge gris i avorrit que aparenta i esdevindrà un president molt més de tot del que la gent es pensa. Tot i dir-se José, serà més nacionalista que els nacionalistes; temps al temps. És el President, i ho és de tots, també de vostè i d'un servidor. El respecte ja el té. L'afecte ja se'l guanyarà. Temps al temps.