Em va impressionar la presència a la plaça del Vi de la companyia d'honors formada per esquadra de gastadors, banda i música i tres reunions i la bandera del Regimiento de Infantería Inmemorial del Rey Número 1, del Cuartel General del Ejército. Eren com els manaies de Girona, que hi desfilen el Divendres Sant, però, en comptes d'anar vestits de romans, duien uniforme de l'època d'Alfons XIII i cridaven «Viva España».

Van tocar tres cops l'himne d'Espanya: quan va arribar la bandera espanyola, quan va sortir de la plaça i quan van arribar Zapatero i Chirac. Tres cops el van haver de tocar per compensar la grandeur de La marsellesa, un himne de veritat, escrit en una de les nits estel·lars de la història de la Humanitat. És que l'altra peça no és un himne, és una Marcha real. Molts van quedar sorpresos perquè de la plaça del Vi només en van sortir un parell de solitaris xiulets independentistes, silenciats pel silenci de la majoria dels quatre gats de sota les voltes i dels balcons. I això que no hi havia ni una trista bandera catalana fent companyia a la tricolor, l'estanquera i la d'Europa.

Al cap del govern de l'Estat espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, se li posa bé Girona, d'ençà que el mes de maig va passejar-s'hi durant l'exposició de flors, fent temps per fer el primer míting de la campanya del PSC a favor de l'Estatut. I vet aquí els seus comentaris a diverses autoritats i personalitats catalanes i a alguna d'espanyola ahir a migdia a la Fontana d'Or: «Són carinyosos els gironins.»

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, estava exultant amb els comentaris de ZP i també amb els de Chirac. «Ha estat un gran encert escollir aquesta meravellosa ciutat per fer la cimera», va dir el president de la República Francesa, l'incombustible Jacques Chirac, aquell individu que ja surt caricaturitzat en les primeres i bones aventures d'Astèrix. «He estat jo el que he proposat Girona», va assegurar Zapatero a Anna Pagans.

Aquesta cimera ha estat un anunci publicitari llarg i gratuït de Girona. El dia i mig de sacrifici dels gironins per set hores de cimera haurà valgut la pena. Un gran articulista i tertulià, en veure tanta mesura de seguretat, em va dir «poca broma amb això del terrorisme internacional». Però no són els dos amics dels països àrabs i dels que han criticat la inhumana condemna a mort de Saddam Hussein? Déu n'hi do les mesures de seguretat: cossos especials vigilant des de terrats i balcons, gossos a les clavegueres, helicòpters sobrevolant la ciutat i tots els cossos i forces de seguretat de l'Estat, els Mossos d'Esquadra i els municipals, que ahir van posar poques multes. Precisament, a la Policia Municipal la vam tenir força entretinguda a deixar passar autoritats i autobusos plens de periodistes amb els semàfors en vermell pels diferents escenaris de la cimera. És un plaer, una sensació de prepotència, fatxendaria, arrogància i llibertinatge molt perillosa, això d'anar a cavall d'un autocar escortat per motoristes que se salta semàfors i direccions prohibides.

La gràcia de ser periodista és el privilegi de l'acreditació, que et permet entrar a llocs on els ciutadans no poden. La pega és que per l'acreditació els de seguretat t'identifiquen i et tracten a coces, cosa que mai no fan als ciutadans que volen veure de prop els ulls de ZP i sucumbir a la irresistible charme de Chirac.

Molta gent va elogiar i elogia l'ofici del president francès. Que si sap besar la mà de les senyores i de les ministres, que si va saludar absolutament tothom. Crec que ho va fer amb artificiositat, d'una manera mecànica. Perquè té savoir faire i prou. Quan van pujar a les escales de la Catedral vam veure'l saludar, però saludava algú? O saludava perquè algú es podia sentir saludat? Sobretot aquest algú és un dels quants votants francesos que eren per la ciutat i no es van poder perdre la visita del seu president, que mai no han vist al seu poble. En canvi, Zapatero bada, se'l veu encantat guaitant la monumentalitat de la Catedral. El socialista lleonès no va saludar tothom, però quan ho feia, tenies la sensació que el tracte era personalitzat. Chirac saludava tothom i ZP no donava l'abast.

Els espectadors de la política internacional, tifosi dels hereus dels grans maquinadors, com Fouché i Talleyrand, vam lamentar l'absència a Girona de Sarkozy, De Villepin, Fernández de la Vega i Pérez Rubalcaba. I no he estat l'únic de trobar a faltar les figures dels governs de l'Estat espanyol i de la República Francesa.