Jordi Sarsanedas era un home alt i gros, que els últims anys es feia acompanyar a tot arreu d'un bastó i que solia dur barret. També feia servir unes ulleres de vidres grans, bombats, de cul de got (aquesta expressió, «cul de got», la podríem trobar amb tota naturalitat en qualsevol dels seus poemes). La seva esposa, la pintora Núria Picas, va tenir molt en compte aquests dos elements –el barret i les ulleres– per al dibuix que il·lustra la coberta del llibre Cor meu, el món.

El recordo esperant a la recepció de Catalunya Ràdio per a alguna entrevista, amb la seva immensa còrpora aclofada en una butaca, els braços penjant a banda i banda, el barret a la falda, el bastó repenjat a la cama. Per parlar, agafava molt d'aire, com si se li hagués d'acabar d'un moment a l'altre. Sarsanedas era, en el millor sentit del terme, un home d'una altra època. Elegant però sense cerimònies excessives (en això era molt anglès, tot i que la seva formació va ser essencialment francesa). Encara era d'aquells que adrecen als crítics i comentadors de la seva obra una carta, una targeta personal, agraint-los l'esforç. Feia una lletra que recorda una mica la d'Álvaro Mutis –letra picuda, en diu l'autor colombià–; sinó que la del català era més petita, més apinyada. Datava curosament les seves endreces. Palau i Fabre s'ha quedat definitivament sol en el deganat de la poesia catalana.

A vuitanta-dos anys, Sarsanedas ha trobat, parafrasejant un dels seus títols, «l'enlluernament, al cap del carrer». Però aquest títol de l'any 2001 no feia cap referència velada a la mort ni al més enllà. Ben altrament. Sarsanedas –que en els darrers temps tenia tirada als títols llargs i explicatius– al·ludia al sol baix quan treu el cap per l'extrem d'un carrer de l'Eixample, i t'encega, vagis amb moto, amb cotxe, a peu tot sol o a peu i amb bastó. Perquè tota la poesia de l'autor barceloní mostra una gran voluntat d'aferrament a les coses concretes, viscudes. Als detalls més entranyables, més quotidians, com aquell «clavell a la llauna de cervesa» que recordo d'un vers dels últims temps.

Sarsanedas va ser un dels noms que van integrar la Cita de narradors, un experiment literari –que culminaria en el llibre homònim– que l'any 1958 aplegava cinc noms de relleu de la novel·la catalana del moment: Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho i ell mateix. Probablement el seu llibre narratiu més recordat és, i serà, Mites (1954). Dos anys més tard publicava la novel·la El martell, i, tot seguit, se'n posava a escriure una altra, La noia a la sorra, que tanmateix no donaria a les premses fins al 1981. Lluny del realisme social que estava en voga per aquella època, la narrativa de Sarsanedas presenta personatges aïllats, dépaysés –com es diria en francès, una llengua que el nostre Premi d'Honor de 1994 ha ensenyat profusament i de la qual ha traduït generosament–. En certs aspectes, no és gaire lluny d'Albert Camus. Francesco Ardolino ha definit Sarsanedas com un «nihilista humanitari». Em sembla una bona definició, per bé que el component humanitari de tota la seva obra acaba sempre per imposar la seva llei en detriment d'aquell nihilisme de baix continu.

Ara bé, potser és la poesia el gènere en què el nostre autor serà més llargament recordat. La Rambla de les Flors (1952-1954) aportava una dicció relativament nova a la poesia catalana dels cinquanta. «Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu», deia en un dels poemes del llibre citat. Ja a mitjan quaranta, amb A trenc de sorra, Sarsanedas havia optat pel que se'n sol dir un to confessional i col·loquial alhora, i per una lírica solidària amb el patiment i l'esperança de l'home del carrer. Tot i això, es tracta d'una poesia construïda des de la saviesa, imbuïda d'un sentiment d'admiració cap a tota cosa viva, plena de compassió pels éssers més petits o insignificants. El poeta, que no ha estat gaire constant en la seva escriptura per mor del que ell en deia les seves «distraccions», va aplegar la primera part de la seva obra poètica en el volum Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989).

L'any de l'extrem més recent d'aquell llibre obre un silenci de deu anys. Silenci de publicació, perquè Sarsanedas mai no ha deixat de destil·lar versos. La seva jubilació respecte de tantes distraccions personals –la seva tasca de professor, la de redactor en cap de Serra d'Or, la de president de l'Ateneu Barcelonès– va tenir com a resultat una esplèndida recompensa literària. Del 1999 ençà, Jordi Sarsanedas ens ha donat quatre magnífics llibres de poemes, d'una severa qualitat: Cor meu, el món (1999), L'enlluernament, al cap del carrer (2001), Com una tornada, sí (2003) i Silenci, respostes, variacions (2005).

Es tracta d'una etapa venturosament prolífica que en realitat no és sinó la realització més alta d'una veu lírica de primer ordre. Si Àlex Broch descrivia la primera etapa de la seva poesia –la continguda en el volum recopilatori Fins a un cert punt– amb el traç d'un arc: el que va del jo al nosaltres, en aquesta segona etapa el jo pren molt més relleu. Però, atenció: no es tracta pas del jo romàntic, entotsolat davant la seva pròpia singularitat, sinó d'un jo íntim, com el del Teixidor dels darrers llibres, que es resisteix a sentir-se exclòs del món, que malda per participar-hi, per aportar-hi la seva qualitat específica, un jo que es confon amb les coses –també pot recordar el de Garcés o Leveroni–. En aquest sentit, és molt simptomàtic l'ús tan recurrent del sentit de la vista –«l'avidesa dels ulls»–, que dóna una qualitat plàstica molt característica als seus versos. Ulls i mans. La reivindicació de la feina artesanal, ben feta, i també la del domini amable de la realitat: «Tota la mà s'ensenyoreix / del món sencer», escriu en un poema de Silenci, respostes, variacions. És una poesia que celebra la vida, que ausculta el món amb atenció i amor, però que mai no amaga el dolor. L'últim poema de Fins a un cert punt era el titulat Endreça a B., dedicat a la seva filla morta: «Aquella felicitat, / i la ferida. / Aquest goig assassinat, / per sempre més ferida. / I el goig tan alt, / encara i encara.» El poemet en recorda uns quants d'El príncep, de Joan Teixidor, però alhora se'n distancia per la confiança en el goig de viure. Aquest goig ha estat la marca de qualitat de la darrera poesia de Sarsanedas.