Es definia com un «home d'incerteses», un poeta de la llum, però també dels sons i dels sorolls, elements tots ells que barrejava amb records i vivències en els seus versos. Es va trobar escrivint als 21 anys segons deia «amb més alegre naturalitat i engrescament que no ambició declarada». Així va entrar en el «joc de la vida literària» que tanmateix sentia com un joc «radicalment seriós». Els primers poemes que va escriure i que després van quedar recollits a A trenc de sorra (1948) –el seu primer llibre–, els va dibuixar amb tinta xinesa en fulls de paper de dibuix. Juntament amb pintures i escultures de l'anomenat Grup dels Vuit van ser exposats a la galeria Pictòrica. Mestre de la ploma, Sarsanedas sempre es va sentir proper a les arts plàstiques. El seu pare va ser l'introductor a Catalunya de l'art de l'urushi (laca japonesa) i la seva dona, Núria Picas, és pintora. Tampoc trobava estranya la seva passió per les lletres, per la seva formació marcada per Maria Montessori i sobretot per un pare, Ramon Sarsanedas, que a banda de llegir-li de petit Sagarra i Salvat-Papasseit, era molt aficionat al teatre. De fet, la seva vocació frustrada era ser escenògraf.

D'adolescent, Sarsanedas es va exiliar amb els seus pares a França, on van anar a parar durant la Guerra Civil. Els seus pares eren tots dos barcelonins, del barri de Sant Pau. Es van instal·lar a la Brie, al nord, prop de París. Va explicar en una entrevista amb Xavier Cortadellas (Presència, 2 de setembre del 2005) que existien dues Brie, una, la bona, i l'altra, la miserable, on havien anat a parar. Aquí es va familiaritzar amb el francès, que ja havia començat a estudiar a Barcelona, en un escola (Institut Tècnic Eulàlia) que seguia el mètode pedagògic Montessori. Després de Brie es va instal·lar amb la seva família a Tolosa i, un cop a Catalunya, es va llicenciar en lletres per la Universitat de Tolosa per correspondència.

Impregnat de la cultura francesa, durant molts anys va treballar com a professor d'aquesta llengua i de la seva literatura. Va ensenyar a l'Institut Francès de Barcelona i al Liceu Francès, i posteriorment a l'escola Aula.

També va fer de lector de català i castellà a la Universitat de Glasgow durant dos anys (1948-1950), durant els quals va néixer el seu primer fill, Oleguer. Aquí va escriure cinc dels Mites, que va enllestir posteriorment a Barcelona. Els viatges, però, no s'acaben aquí. Va viure a Itàlia, on va treballar durant tres anys (1958-61) per a un societat d'indústria plàstica fent de conseller delegat. Conèixer anglès i italià li va servir en el seu darrer poemari Silenci, respostes i variacions (Proa, 2005), en què utilitza diverses llengües.

Sarsanedas va dur a terme una tasca periodística com a redactor en cap de la revista Serra d'Or del 1963 al 1989, al costat de noms com ara Xavier Fàbregas, Albert Manent i Ernest Lluch. Hi escrivia fins i tot amb pseudònims (Emili Xerta i Joan Salou en són alguns). La revista Ariel és una altra publicació on va escriure durant quatre anys, del 1947 al 1951, i també va col·laborar a Tretzevents.

Molt implicat en la vida cultural del país, va ser membre fundador i un dels directors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1988-1999), col·laborador d'Edigsa, president del Centre Català del PEN Club des del 1983 i degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999).

Va presidir l'Ateneu Barcelonès del 1997 al 2003, any en què es va retirar i el va rellevar l'arquitecte Oriol Bohigas.

La seva trajectòria literària, de més de vint-i-cinc títols, li ha merescut el reconeixement de la crítica i més d'un premi. Per Mites va rebre el Víctor Català el 1953; per La noia a la Sorra, el Josep Pla el 1980; per Cor meu, el món, el Premi de la Crítica, a part de guanyar premis Crítica Serra d'Or de narrativa infantil i juvenil (Un bigoti i en Joan, 1990), poesia (Fins a un cert punt: poesia, 1945-1989, 1990), narrativa (De Famagusta a Antofagasta, 1994) i poesia (L'enlluernament, al cap del carrer, 2002).

Entre els honors que li van concedir es troba la Creu de Sant Jordi, el 1983, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 1994, i el Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres del govern francès, el 1983. La seva obra ha estat traduïda al castellà, al francès, al txec i al xinès.

Les reaccions per la pèrdua de Jordi Sarsanedas no es van fer esperar. Ferran Mascarell, conseller de Cultura en funcions, va declarar ahir a l'agència Efe que amb la seva mort desapareix un «clàssic imprescindible de la literatura catalana». Oriol Bohigas, abans de començar la presentació d'un llibre sobre la història de l'Ateneu, va recordar la lluita antifranquista de Sarsanedas i va anunciar que li retran un homenatge en els propers mesos. Isidor Cònsul, editor de Proa i amic seu, va apuntar el seu «compromís amb la catalanitat» i va lloar la «gran intensitat» dels seus darrers quatre poemaris que estudia recollir en un volum.