Si a Girona es fes una cimera cada setmana potser els veïns del Barri Vell acabaríem admetent que tot queda molt més bonic i endreçat sense cotxes aparcats, encara que cada dia haguéssim de caminar una estona per anar a buscar el nostre.

Quarts de nou del matí. L'aspecte que presenta el barri de Sant Pere i la zona de Sant Feliu és desconegut. La plaça de Sant Pere, sempre atapeïda de vehicles i d'un trànsit infernal de conductors carregats de mainada que pugen i baixen de Montjuïc a l'hora d'anar a escola, és un deliciós bulevard per on només passegen un grapat de mossos en direcció al bar Jorbel, feu habitual de la Policía Nacional (que té la comissaria a prop) a l'hora d'esmorzar. Mentre al bar es deuen barrejar fraternalment els uniformats, un camió de can Pous de les cadires i un furgó frigorífic baixen cap a Sant Pere de Galligants amb el material per al banquet de germanor. També es nota que els escombriaires han treballat de valent.

Falta més d'una hora per a l'arribada de la comitiva a la plaça del Vi, i al nucli antic un grapat de furgonetes de policia, agents d'uniforme i, sobretot, de paisà substitueixen el brogit de vehicles de càrrega i descàrrega que a aquelles hores haurien de ser els amos i senyors des de la pujada del pont de Pedra fins al carrer de la Barca. «Almenys avui no tindrem lladres», comenta una comerciant del carrer Calderers, gens estranyada per la presència desmesurada de parelles d'homes joves vestits informalment amb texans i caçadora: «La majoria de policies van de paisà, però se'ls veu d'una hora lluny», destaca. No hi ha sensació de setge policial, tot i els centenars d'agents estratègicament situats.

Als carrers Ballesteries, Cort Reial i Ciutadans, el paisatge és similar: botiguers comentant la jugada, pocs vianants i, uniformada o no, presència discreta dels controladors de l'ordre públic. «Avui faré molt menys calaix», rondina l'Àngel Almazan, l'estanquer del carrer Ciutadans. «Tot dependrà dels policies, però sembla que ens han sortit sans: només han comprat un Ducados ros», hi afegeix.

A la plaça del Vi onegen la bandera espanyola, la francesa i l'europea. De la catalana, ni rastre. L'alcaldessa Pagans s'acosta per fer temps a un parell de conciutadans, un dels quals és Narcís-Jordi Aragó, i comenta: «Em sembla que sou els dos únics que no sou policies.» Just en aquell moment, desembarquen d'un microbús un grapat de periodistes acreditats que aporten una mica de varietat i ajuden a suportar la fredor de l'ambient. L'aspecte de la plaça és tristoi, amb la col·laboració inestimable d'aquella grisor de novembre tan gironina que aquest any s'havia fet esperar. El paisatge humà està dominat per una concepció de la curiositat també genuïna de la ciutat de l'Onyar: xafarders indomables que es fan el desmenjat com si passessin casualment per allí de camí cap a un altre lloc. Dissimulen pitjor que els policies de paisà. Arriba la companyia militar de gala. És rebuda amb mostres de sornegueria continguda. No n'hi ha per a menys: l'escena està a mig camí entre una desfilada de manaies i un acte promocional de l'exposició de soldats de plom. Sonen els himnes. Tres xiulets mal comptats per a l'espanyol, silenci indiferent per a La marsellesa. A les onze les patums són dins l'ajuntament. L'alcaldessa, fetes les salutacions de rigor, s'escapa amb uns quants regidors a fer un mos a El Cercle, d'on torna amb el temps just per acomiadar els il·lustres hostes de la casa de la vila. A l'estanc no hi ha entrat gaire ningú i l'Àngel la fa petar al carrer fumant-se una cigarreta.

A les dotze tocades el seguici enfila per Ciutadans en direcció a la Fontana d'Or. En aquesta part del trajecte la temperatura ambiental puja uns quants graus: hi ha una mica més de gent i els dos presidents improvisen un porta a porta a totes les botigues mentre unes desenes de curiosos miren de posar-s'hi bé per obtenir una encaixada i un «bonjour» o un «buenos días» d'una cordialitat absolutament professional, potser més fresca de ZP. «És més jove i més guapo al natural», comenta una senyora a la porta de l'alberg. Una altra ciutadana es mostra tan trasbalsada per l'emoció que crida «senyor González!» quan el president espanyol puja al vehicle que l'ha de dur a l'Auditori.

La normalitat policial torna fins a l'hora de la foto oficial a les escales de la Catedral, i d'allí al banquet. L'últim cop que els francesos van entrar oficialment a Sant Pere de Galligants segurament devia ser per ocupar l'edifici amb motiu de la fi del setge napoleònic. Ahir només es van ocupar de disfrutar de les estrelles Michelin dels germans Roca. No se n'escriurà pas cap Episodio nacional, de la visita. Com a mínim aquesta vegada no ha pres mal ningú.