Una societat contemporània democràtica no pot permetre's el luxe de renunciar a una forta i potent opció socialista amb presència parlamentària. No és en va que, en el món del capitalisme occidental, el socialisme –o socialdemocràcia– és una de les dues potes que sostenen l'equilibri polític amb certes repercussions econòmiques i, especialment, amb fortes correccions del sistema. Catalunya no pot renunciar a una forta i potent opció socialista, sigui amb les sigles que es vulgui.

Per altra banda, als estats democràtics, el socialisme està profundament arrelat a les nacions que el conformen. Tant és així que no té les mateixes característiques el socialisme francès, que l'alemany o l'italià. Per no parlar del laborisme britànic, profundament britànic, o bé del Partit Demòcrata d'Estats Units que ve a ser la versió ianqui de la socialdemocràcia europea. I, encara més, alguns d'aquests partits, per no dir tots, posseeixen un fort component nacionalista. Només a tall d'exemple, podem esmentar el socialisme francès, fortament lligat als caràcters nacionals –sovint xovinistes– de la nació francesa, al costat del PSOE, partit amb un intens espanyolisme de caire regeneracionista.

Per tant, ningú no pot sorprendre's que el socialisme català, el de la nació catalana, sigui alhora catalanista. En aquest ordre de coses, és clar que el socialisme català no pot ser una còpia del PSOE, del socialisme espanyol de Pablo Iglesias. La història dels partits no és la mateixa, com no ho és la història dels països on han estat encunyats i desenvolupats. Res no priva, doncs, que un català sigui alhora socialista i nacionalista. Millor dit, perquè el socialisme català sigui de veritat, no una maldestra còpia de cap altre, cal que estigui compromès en una clara opció de pertinença. Les idees socials no poden anar cap a una direcció diferent que les de pertinença a un país, a una nació determinades. El Partit dels Socialistes de Catalunya no ha sabut –o pogut, entendre aquest fet. En nom de la integració d'una societat complexa ha deixat que una part dels militants de sensibilitat espanyola, sinó espanyolista, s'anessin apoderant de l'aparell del partit amb el desenllaç monstruós de la defenestració del mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall, home d'un catalanisme incontestable, d'arrel federalista. L'errònia concepció del PSC que li feia preveure que com menys catalanistes fossin més forts serien ha dut el partit a una davallada electoral, en les eleccions del dia de Tots Sants, i a un decantament d'una bona part de socialistes cap a d'altres opcions d'esquerres, com són ICV o ERC, o cap a l'abstenció. El fenomen ha evidenciat que els socialistes catalanistes cerquen una sortida.

I és que, a Catalunya, hi ha gent que som socialistes i catalanistes alhora. Com també hi ha gent socialista que voldria que Catalunya acabés tenint un estat propi, lliure. I això s'ha de dir clar i català. I a aquestes persones no els escau l'estigma d'insolidaris. Senzillament, ser socialista no exclou cap ingredient de compromís amb una terra, un país, una nació. Algunes persones del PSC, una bona part de les quals són dirigents gironins, combreguen amb aquesta concepció. Tanmateix, al llarg de la història del socialisme català contemporani, a nivell d'aparell del partit sempre han actuat amb excessiva prudència, amb una certa por de no se sap ben bé què. El comportament del PSC amb José Montilla al capdavant tot optant per fer un nou govern d'esquerres, malgrat el PSOE, sembla un gir rectificador que honora el futur president. Aquestes eleccions han estat un punt d'inflexió per al socialisme català. I em refereixo al socialisme sense sigles. Els catalans i catalanes que creiem en un món solidari, que per damunt de tot voldríem la justícia social, que esperem la desaparició de la fam al món, no només a través de fundacions ni caritats, sinó de polítiques universals i sistemes econòmics que l'eradiquin, siguin d'utopia o de correcció del capitalisme, que lluitem per la conservació del planeta, aquests socialistes, tips de les vacil·lacions del PSC, haurem de cercar opcions que tinguin clar que socialisme i catalanisme no són antagònics. I, sobretot, ens cal esperar que al PSOE no es passin la vida beneint les opcions del futur president de la Generalitat, José Montilla, amb paternalisme. Un paternalisme esfereïdor.