De petit em fascinaven les històries de pirates. El món filibuster sempre m'ha atret per dos motius: la seva estètica i la trobada de tresors. Anar a la recerca d'un tresor hauria estat la meva aspiració més gran. Com que finalment vaig triar la també quimèrica professió de periodista, m'he hagut de conformar a trobar una altra mena de tresors: aquella petita joguina que sortia en les bosses de pipes, una ampolla de Trinaranjus de final dels 50 en forma de tres taronges i bajanades per l'estil. M'agrada atrapar passats. El meu i el d'altres persones que mai he conegut i que ben segur mai coneixeré.

Per això trio i remeno en encants i mercats de vell. No hi ha diumenge que volti per Tarragona i no em deixi caure pel mercat de la catedral. Si sóc a Madrid, al Rastro, que hi falta gent. I tot sovint vaig a Sant Cugat, als Encants de Barcelona i a alguna de les descàrregues de brocanters que fan sovint arreu de Catalunya. També m'agrada passar per les botigues de Càritas o per les de les associacions de reintegració social que venen mobles, llibres i roba de segona mà.

En una d'aquestes batudes vaig trobar un marc amb el clàssic retrat d'estudi d'un nadó estirat nuet damunt de coixins. Aquestes fotos eren habituals abans de la guerra, quan les càmeres fotogràfiques només estaven a l'abast de les famílies acabalades i dels professionals. Vaig pensar que el marc em podria servir per a una vella foto dels meus pares de promesos virada també en color sèpia.

La foto trobada havia estat feta a Tarragona, a l'Studio Fotográfico Chinchilla, que així s'anomenava aquesta coneguda casa de fotografia quan es trobava al carrer de Sant Francesc, concretament a la planta baixa del número 17.

Que el xiquet havia esta fotografiat a l'estudi fotogràfic Chinchilla (establiment que fins fa poc es trobava la rambla Nova de Tarragona) i que es deia Ramonet ho vaig saber per la descoberta que vaig fer en treure la fotografia del marc.

Va ser un d'aquells moments d'il·luminació màgica. Un tresor en forma de carta s'amagava dins del marc. La carta estava datada a Tarragona, el 25 de desembre de 1931, i anava signada pel Ramonet de la Conxita. La missiva estava escrita en català, i lletra anglesa, al revers d'un full de paper comercial amb el següent encapçalament: «Comisiones y Representaciones de Juan Iglesias Prous. Méndez Núñez, 9, Tarragona.» I en un lateral, també imprès, hi deia: «Cuenta corriente con el Banco di Roma y Banco Comercial de Tarragona.»

El full podria ben bé procedir de la feina on treballava en Ramon, pare de la criatura, i lògicament, autor de la carta, tot i que va ser escrita en primera persona: «Em diuen Ramonet, i que sóc més guapo que el sol, que caigué tot d'un sol vol, directe del cel... al seu piset.»

La carta del fill del Ramon i la Conxita s'adreçava a l'avi patern de la criatura per desitjar-li un bon Nadal. «També voldria, avi estimadet, que passés tan bé com pugui les festes de Nadal, encara que a la meva butxaqueta no tingui un ral, sempre seré per a vostè en Ramonet.»

La carta, en forma de rodolins, tenia un títol: «Al meu avi», un encapçalament de reminiscència havanera. L'escrit començava com si es tractés del conte d'en Patufet: «Encara que sóc petitet, sóc eixerit i no tinc fred.»

De tant en tant hi queia alguna falta ortogràfica, però si pensem que les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra eren del 1913 i que el seu diccionari no es publicaria fins un any després de la realització de la fotografia i de la carta, el 1932, podem deduir que el Ramonet va néixer en una llar culta i amb prou inquietud per escriure el català segons la normativa moderna.

El fill del Ramon s'acomiadava de l'avi de la mateixa manera que l'havia saludat: «Encara que sóc petit...»

Ben segur, el Ramonet de la Conxita era, i qui sap si encara ho és, tot un autèntic tresor.