Escric aquestes línies quan l'escrutini encara no està tancat al cent per cent. Però les línies de fons de l'expressió electoral ciutadana estan perfectament dibuixades. I ja es poden avançar algunes conclusions prou significatives.

En primer lloc la campanya més americana no ha tingut efectes mobilitzadors. La participació ha estat netament inferior a la de fa tres anys.

En segon lloc, no s'ha produït cap tsunami electoral: aquestes eleccions consoliden el pluripartidisme a Catalunya i cap partit podrà governar en solitari. El 2003 va fer entrar en fallida el bipartidisme imperfecte nascut de la transició, i el 2006 ja ha fet irreversible el camí del pluralisme polític a Catalunya. Estem abocats a la cultura política de coalició. En aquest sentit, som més a prop d'Europa que d'Espanya.

En tercer lloc, les forces polítiques formalment identificades amb el principi d'autodeterminació incrementen representació parlamentària.

En quart lloc, les tres forces centrals poden considerar totes les combinacions: les forces d'esquerres mantenen un marge prou còmode per repetir un govern de coalició. També és possible un pacte entre el nacionalisme autonomista i el sobiranisme d'esquerres. I, lògicament, també seria possible un govern de concentració.

En cinquè lloc, amb la irrupció de Ciutadans es pot confirmar una escissió del vot de vocació més espanyolista. I, en qualsevol cas, la suma de CiU i PP està molt allunyada de la majoria parlamentària.

En sisè lloc, també es produeix una redistribució del vot entre el federalisme d'esquerres (PSC-IC) en benefici dels ecosocialistes.

Finalment, Esquerra ha resistit l'opa del catalanisme conservador. La consolidació d'un sòlid espai social i electoral sobiranista d'esquerres és, al meu entendre, factor determinant de la política catalana.