Tot i que es parli de candidats a la presidència de la Generalitat, el que fan els electors avui és triar 135 diputats, que són els que votaran el president. I com que no està prevista la majoria absoluta de ningú, faran falta pactes més o menys estables entre partits. I dues setmanes de campanya oficial i uns quants mesos de precampanya no han servit perquè totes les formacions deixessin clares del tot quines són les seves preferències d'aliances, tot i que hi ha algunes pistes gens menyspreables.

Artur Mas ofereix un govern en solitari amb pactes puntuals per a cada llei al Parlament. Per això, el seu objectiu és que el tripartit PSC-ERC-ICV-EUiA no sumi majoria. I, a partir d'aquí, encara li caldrà l'abstenció del PSC o ERC per a la investidura de Mas, si no és que estableix una aliança estable amb un dels dos, ja sigui amb un pacte de govern o un pacte parlamentari. Amb l'únic partit amb qui Mas assegura que no pactarà –i ho ha signat davant de notari– de manera estable és amb el PP. Amb tot, el PSC insisteix a dir que si Mas depèn dels vots del PP per ser president, no hi ha notaris que valguin.

José Montilla fa la mateixa oferta que Artur Mas: govern en solitari amb pactes externs. Per assegurar-se la possibilitat de presidir la Generalitat, Montilla necessita que CiU no sumi ni amb ERC ni amb el PP. Però malgrat que CiU sumi amb ERC, si el candidat obté uns resultats millors que els de Pasqual Maragall el 2003, no ha descartat en tota la campanya reeditar el tripartit. Però aquesta reedició pot ser amb un govern a tres, amb un govern del PSC amb suport parlamentari d'ICV i ERC o amb un govern de socialistes i ecosocialistes amb ERC al Parlament. A més, tot i que Montilla, igual que Mas, assegura que no vol una sociovergència –un pacte dels dos grans partits, ja sigui al govern o amb suport al Parlament–, tampoc no l'ha descartat del tot. L'única aliança estable que descarta és amb el PP.

ERC ha intentat tornar a l'equidistància. Josep-Lluís Carod-Rovira assegura que està obert a pactar amb CiU i amb el PSC, i que o està al govern o està a l'oposició. És a dir, que res de pactes estables al Parlament. El seu objectiu, per tant, és sumar tant amb socialistes com amb convergents per poder mantenir una negociació ferma. Però a diferència del 2003, quan es va fer cèlebre l'expressió que Carod tenia la clau del govern, ara el PSC i CiU tenen altres combinacions que no eren factibles aleshores perquè eren altres circumstàncies. Com el gran pacte CiU-PSC o PSC-CiU, tenint en compte que al govern del PSOE no li aniria malament un soci parlamentari més còmode que ERC.

El PP i ICV, en canvi, sí que tenen clares les opcions: Joan Saura vol reeditar el tripartit i ni tan sols es planteja un govern només amb el PSC. Josep Piqué vol pactar amb CiU, però avisa que no donarà els vots si no és al govern.