A diferència d'altres països, a Catalunya no tenim desfilades militars ni grans celebracions cíviques amb vestits regionals ni fem demostracions gimnàstiques per celebrar l'aniversari del President. I que duri. Fins i tot hem abandonat la tradició nacional d'apedregar el Pekin's de la Rambla cada Onze de Setembre i hem convertit últimament la Diada en un acte d'elegància sòbria i de mesurats sentiments laics només interromputs amb toc exòtic de Pascal Comelade perquè en el fons tenim sang daliniana i ens agrada fondre els himnes i la història com el pintor fonia els rellotges sobre la tela.

I com que no tenim desfilades militars, vestits regionals, celebracions gimnàstics i apedregaments patriòtics, hem convertit el Futbol Club Barcelona en una plataforma festiva de desfogaments nacionals i celebracions populars i advertències internacionals. Ahir era un dia d'aquells assenyalats. Cent mil ànimes a l'estadi, moltes més que s'ho miren per televisió, i una majoria dels que estan allà a l'estadi o a casa davant del televisor tenen edat i ciutadania per votar avui.

Només Josep Piqué va rebutjar fer-se la foto a l'estadi, empipat per la utilització que el cap de setmana van fer els responsables de CiU i el PSC de la figura del president del Barça, Joan Laporta. Artur Mas tampoc va acceptar la invitació de Laporta de ser a la llotja: total, ja havien compartit croissant dissabte al matí i el que havien de dir-se ja s'ho havien dit, així que va anar amb la seva esposa, Elena Rakosnik, a fer-se la foto sol en un altre punt de l'estadi, a la butaca que té.

Amb Laporta van quedar els altres tres candidats de partits amb representació: José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura: el tripartit, vaja, tot i que a la mitja part per la zona de la llotja hi vèiem també polítics d'altres colors com ara l'alcaldable convergent a Barcelona Xavier Trias i la regidora Magda Oranich.

Els tres presidenciables de la llotja ocupen durant el partit uns seients secundaris respecte a la filera presidencial, on Joan Laporta comparteix plànol amb el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Ni Carod-Rovira ni sobretot José Montilla fan cara de ser gaire futbolers, mentre que Joan Saura, que va ser jugador de les categories inferiors del Barça, gira el cap i fa comentaris en les jugades més conflictives.

A la mitja part ens trobem Maragall a la zona mixta, que és un lloc on els plebeus amb endoll poden entrar i menjar una croqueta i fer un combinat per la patilla amb els vips que vulguin i no s'atreveixin a abandonar la zona restringida. L'únic que baixa a barrejar-se amb la plebs és Maragall. Algú que sembla de protocol el va a buscar però ell no en fa cas. Alguns el saluden. Altres li passen pel davant a buscar croquetes. «President, com ho veu?» «Anem bé, però el joc és un pèl brusc. Aquest Mourinho...» «No, li pregunto pel que passarà demà.» «Demà? Que ha de passar res, demà?» El més dalinià dels presidents. Geni i figura.