El principal rellotge dels mataronins és aquell de can Ximenes que s'incrusta en el retaule neoclàssic, amb capella de Perecoll inclosa, situat a la capçalera de la plaça de Santa Anna. Aquest rellotge ha marcat l'hora d'anar a la feina, la de prendre el vermut els diumenges, la d'agafar l'autobús de can Casas quan els autobusos de can Casas paraven a la plaça de Santa Anna, la d'entrar i sortir del col·legi del pare Joan, la de marxar en columna al front, la de celebrar la República i la vinguda de Franco i la de tornar a casa al vespre després d'haver ramblejat i festejat. Tots els altres rellotges que els mataronins porten al canell o tenen a la tauleta de nit s'han posat a l'hora amb aquest. Més amunt, a dalt de tot de la façana de l'edifici de l'ajuntament, hi ha un rellotge de semblants dimensions, però la desconfiança de la gent per les institucions públiques es demostra amb el fet que el rellotge més fiable, el més consultat, sempre és el de can Ximenes. Ni el de la Caixa Laietana al carrer d'en Palau, que vol ser la síntesi digital de tots dos, l'ha pogut superar en popularitat, i això que parlem del poder fàctic més important de Mataró.

Sí, senyor. Però els mataronins disposem d'un altre mesurador del temps que no es veu ni es pot tocar i que el portem incrustat en algun lloc del cervell des del moment mateix que naixem. Aquest rellotge és el que ens indica, per exemple, que el dia 28 d'octubre de cada any és Sant Simó. És inútil buscar aquest sant en un almanac o una agenda convencionals. No l'anuncien banderoles o llumets penjats als carrers, ni aparadors engalanats ni el director del Patronat de Cultura. Tampoc en diuen res les ràdios o televisions de gran audiència. Sant Simó no és les Santes, ni és Nadal ni és Setmana Santa i ni tan sols és Tots Sants per molt a prop que tingui la festivitat que celebrem demà, però a Mataró tothom sap que en aquell dia pintat de negre i perdut entre els dies de final d'octubre s'ha de trobar un moment per anar a l'ermita que el sant té allà baix a mar i que aquell dia és el de menjar el sabre. Pensar en els torrons o en els panellets no té cap mèrit. Per pensar en Sant Simó i consumir el sabre de brioix i massapà s'ha de ser de Mataró i s'ha de tenir a l'hora i ben engreixat el rellotge invisible i intangible de què parlem.

El dia de Sant Simó, que aquest any va ser dissabte passat, també s'escau l'aniversari del primer ferrocarril de la Península, que va circular entre Barcelona i Mataró. A la plaça de Santa Anna, davant el rellotge de can Ximenes, es va fer una mostra de trens en miniatura que, com sap tothom, són la joguina preferida dels grans. Un dia ens hauríem de preguntar a què devien jugar els homes adults abans del 28 d'octubre de 1848. Quan per Nadal els pares de família feien el pessebre devien trobar que alguna cosa hi faltava, per entre les muntanyes de suro i molsa. Hi faltava un tren. Mentre dissabte deambulava pels pessebres amb ferrocarril de la plaça de Santa Anna, em va trucar en Joan Domingo de la botiga de vins del carrer Sant Francesc d'Assís per anunciar-me que ja disposava de la garnatxa especial envasada en ampolla de col·leccionista que des de fa 27 anys posa a la venda per acompanyar el sabre de sant Simó i els panellets de Tots Sants. El rellotge funciona; tot està, a Mataró, en ordre.

Una dona que observa els trenets diu: «Anessin tan bé els de debò...» No havia pensat a parlar del rellotge de l'estació. Funciona bé per posar en evidència que els trens van amb retard, que Renfe també fa el seu fet tradicional i centenari.