«Pasqual Maragall pot estar dolgut per la manera com el seu partit va decidir rellevar-lo com a candidat a la presidència de la Generalitat, però no ha perdut el sentit de l'humor.» Ho escrivia a El País l'altre dia Soledad Gallego-Díaz, destacant que el president del país està pràcticament al marge de la campanya, de manera que, quan apareix en algun acte, va una mica a la seva. És a dir, va com sempre. Comença a ser habitual entre molts articulistes espanyols tractar el senyor Maragall amb una barreja de benevolència i compassió. «En realitat, mai no va tenir el poder, entre un tripartit de geometria impossible, un partit (el seu) que a l'hora de la veritat el va deixar sol i un dux a La Moncloa que abandona en la batalla als seus feudals, si fallen. D'aquesta manera, l'únic recurs (afavorit per la seva naturalesa) era ser imprevisible, seguint l'estela de Tarradellas.» Ho escrivia Pedro de Silva al Diario de Mallorca.

El catedràtic de la UAB Joan Subirats, reblava el clau a El País: «Artur Mas mai no podrà ser Jordi Pujol. I Montilla tampoc no serà mai Maragall. Els manca recorregut i capacitat de representació moral.» Continua: «Potser, en aquest cas, és millor acostar-se a les urnes buscant més proximitat a valors i visions, consistència entre allò que es predica i allò que s'ha estat fent, que adhesions passionals a persones que encarnen personalment legitimitats que en el fons ens pertanyen.»