El votant d'ERC pateix més pel seu propi partit que pel govern que resulti de les properes eleccions. L'aposta estratègica de fa tres anys ha resultat tenir riscos i aquests riscos s'han posat de manifest, de vegades amb extrema crueltat. Però s'han trobat immersos en un seguit de contradiccions ideològiques, governamentals, programàtiques i fins i tot de declaracions públiques que s'entén la sensació d'un cert esgotament mental. Sí a l'Estatut. No a l'Estatut. Independència. Possibilisme. Els de CiU són uns radicals, reivindicar el concert econòmic és no voler l'Estatut. Abans posàvem Zapatero al balcó, ara diem que volem un govern lliure de Madrid. Ens mengem TV3, Bracons, el conseller Carod i el Departament de Cultura amb patates. Ara ens expulsen. Tot plegat, un bon mareig.

La cosa no seria greu si les causes fossin totes exògenes, però és que és ERC mateixa qui va fer la seva opció estratègica. I ho va fer amb el cap ben alt, orgullosa. Es tractava d'accentuar l'esquerra i rebaixar la dimensió independentista? O bé es tractava d'una cosa més maquiavèl·lica, relacionada amb el cadàver de CiU?