Sovint resulta complicat destriar el gra de la palla. El més fàcil és criticar els altres. Pensar que tota la responsabilitat recau en els que manen, però si fem autocrítica arribarem a la conclusió que sovint no complim amb els nostres deures com a ciutadans.

El pintor Antoni Tàpies defensa que l'espectador ha de fer un esforç per comprendre l'obra d'art. Que és una feina comuna amb l'autor. Aquest raonament podem aplicar-lo també a la política.

Aquesta reflexió no és menys certa que la d'exigir mesura en les seves declaracions als que tenen una responsabilitat pública. No s'hi val a advertir des de les files nacionalistes d'un greu risc per a Catalunya, amb crisi política i social, si es torna a editar el tripartit, qualificant-lo de pacte de perdedors.

Si l'aritmètica suma per formar un govern d'esquerres és tan legítim i democràtic com fer-ho en minoria amb suports puntuals. Si així ho han volgut els electors.

Caldrà respectar la seva voluntat. Si no hi ha cap opció clara deu ser que tots plegats s'ho han guanyat a pols, però no ens quedem amb el discurs fàcil, amb les frases tòpiques: «Tots són iguals», «tots fan el mateix». Això és tan trillat com fals.