El dia a dia demostra que la campanya no fa gaire soroll a l'entorn de la figura de Pasqual Maragall. Els convergents parlen malament del tripartit, deixant de banda el nom del nét del poeta, mentre els socialistes semblen desconèixer qui durant tres anys ha estat el «seu» president. Esquerra s'ho mira de lluny i només Joan Saura parla obertament del govern Maragall. És evident que en els tres darrers anys s'han fet coses i que el pacte per a l'educació, la llei de barris, la política mediambiental, alguns serrells de la reforma sanitària, el desplegament de cossos de seguretat... formen una llista prou important de realitzacions positives. Però els candidats només parlen de pactes de futur i dels desencontres del tripartit, tot al marge de l'acció d'un govern que ha pagat amb escreix l'error de voler modificar l'Estatut en el primer període de mandat.

Els referents són els vint-i-tres anys de govern de Pujol i els tres convulsius anys del tripartit, sense que ningú no s'atreveixi a repetir aquella asseveració d'Orson Welles a El tercer home: Suïssa, amb set-cents anys de tranquil·litat, només ha fet el rellotge de cucut, mentre que Itàlia, amb una continuada convulsió, ha produït el millor art i la millor història.

El govern Maragall ha existit, segur. Fora de temps es veurà la seva obra.