Conec Josep Piqué de la Facultat d'Econòmiques, on ell era estudiant i jo impartia cursos de microeconomia i d'economia regional i urbana. Em semblà que ell va tirar més cap a la micro, ja que es va dedicar amb èxit a l'empresa abans d'aparèixer en política. Com és normal, en l'època d'estudiant era d'esquerres, això ens ha passat a tots, la diferència és que alguns ens hem adonat que, a Europa, les esquerres anaven desapareixent precisament per l'èxit dels seus programes: el que Sidney i Beatrice Webb demanaven el 1900 és ara del domini públic: és l'estat de benestar que ningú no qüestiona. Què pot demanar ara l'esquerra? Poca cosa en què no coincideixi amb els conservadors. S'entén que un esquerrà esdevingui conservador, perquè la realitat ha fet exactament això.
Piqué va ser ministre d'Indústria amb el primer govern d'Aznar, com si es complís «la quota» catalana en aquest ministeri. La sorpresa va venir quan Aznar li va demanar si li agradava viatjar: el va nomenar ministre d'Afers Estrangers, càrrec que Piqué va emplenar amb gran naturalitat, sense estridències, amb serenitat prudent. Després el PP el va presentar com a candidat a la Generalitat; suposo que pensaven que haver estat ministre d'Afers Estrangers era tan important que això sols el valoraria com a candidat a Catalunya, i ací comencen els malentesos.
A Madrid no s'entén bé que per fer mèrits a Catalunya, aquests no es fan a Madrid, ni a Brussel·les, ni tan sols a Washington, sinó a Vacarisses o Castellterçol. L'únic gest del govern en enviar Piqué a Catalunya va ser crear la Casa Àsia a Barcelona, cosa magnífica però que no va tenir el ressò que hauria assolit tornar els papers de Salamanca, poso per cas. Piqué va tenir-ho molt difícil i encara ho té, agreujat per l'actual posició intransigent del PP envers l'Estatut.
De Josep Piqué es diu: «Dios que buen vassallo si hubiera buen señor», o sigui, que li ha tocat ballar amb la més lletja, a Catalunya, s'entén. I el bo del cas és que tothom reconeix que ell és el polític més vàlid que tenim a Catalunya, juntament amb en Mas; sense comptar al gran mestre Pujol. Per què?
Piqué es un home enraonat, clar, exhaustiu, preparat, de bona presència, amable, veu agradable, didàctic, que se l'entén i que no escatima temps per explicar el que pensa. Ell fa realitat la dita de Boileau: «El que es pensa amb claredat es diu amb senzillesa.» No és el cas d'altres polítics que tenen més vots que ell. Piqué té a sobre del seu cap de patrici romà la llosa marmòria del PP, que en el seu cas és un RIP a las aspiracions a sortir escollit president de la Generalitat: però com a lleial opositor és un candidat esplèndid, un luxe per als que guanyin.
)
