El votant de CiU potser és el que es troba més perplex de tots els votants possibles en aquestes eleccions. Sap que va ser traumàtic allò del novembre del 2003, que és que va ser molt gros, amb xiulets al president Pujol a la plaça Sant Jaume i havent d'imaginar-se a l'oposició durant anys i panys. També sap que la legislatura ha estat un desastre i que Artur Mas no s'ha adormit, que s'han aprofitat les oportunitats i que l'ambient d'entusiasme i de fidelitat (i, si se'm permet, de venjança) és molt considerable. Tot això ho té a dins, el votant de CiU.

Una altra cosa és l'última setmana. La setmana de la cagalera. La setmana del «vols dir?», o del «potser som massa agressius», que és el mateix que quan el culer diu: «Guanyem 2 a 1 però ens fotran un gol en l'últim minut.» Però al final CiU només té una oportunitat per guanyar, que consisteix en defugir aquest esperit. Si es deixa envair per la por, CiU no arribarà a l'objectiu. Si, en canvi, es treu els complexos, farà l'enlairament final que desitjava. O sigui que tot és a les mans dels mateixos convergents, i del seu amor propi. Tan simple com això.