La biografia de Joan Saura (1950) l'ha dut, fins ara, de la química a ser conseller de la Generalitat de Catalunya tot fent, de passada, un llarg camí que té parada a diversos càrrecs. Ho ha fet amb disciplina i tal com diuen que era d'infant: sent aplicat, sistemàtic, el primer de la classe sense ser el saberut de torn, el nen dotat per al futbol, un bon jugador d'escacs… I ho ha fet en uns moments que el marc ideològic de les opcions d'esquerres trontollava seriosament.

Ens vam conèixer el 1989, si no m'erro, i en algun moment he tingut ocasió de veure'l treballar en les reunions d'Iniciativa. És un home que escolta, un home prudent amb les paraules, que defensa el seu punt de vista sense semblar que ho està fent amb fermesa, i finalment acaba trobant una posició raonable i equidistant. Potser és per això que amb els anys Joan Saura ha millorat la seva qualitat personal i la visió que té sobre els problemes que es deriven del no-reconeixement de la identitat de Catalunya.

També és un home ambiciós, cosa que és imprescindible per dedicar-se a la política. Efectivament, Joan Saura ha treballat per ser el líder d'ICV, i ho ha aconseguit amb tots els mèrits. Ha empès ICV sabent que és una formació política petita però tendint a fer-la créixer, i també ho ha aconseguit. Ha lluitat per fer d'ICV una formació de govern i igualment ha assolit els seus propòsits. En un àmbit més privat, però important per a un polític, Joan Saura es va esforçar en un moment determinat per millorar la seva dicció i, si bé encara no la té perfecta, no hi ha dubte que aleshores va fer un progrés enorme… Vull dir, en definitiva, que en Saura em sembla veure-hi un component bàsic que jo aprecio molt: la constància, la insistència, la tossuda batalla per arribar allí on es vol. Això és un mèrit, i en política també ho és saber administrar els temps, esperar el moment oportú, dominar els mecanismes per posar la conveniència per damunt del desig, la raó per damunt de l'impuls.

Saura, doncs, és un home que s'ha fet a còpia de treball i de disciplina. Molt probablement va tenir aviat la intenció de dedicar-se a la política professional, de manera que els mèrits a què em refereixo eren imprescindibles per arribar a aconseguir el seu objectiu. Si s'hagués dedicat a la química potser no hauria fet falta tenir tanta paciència i tanta capacitat de digerir determinats problemes només perquè, segons diuen, encara no «és» el moment de formular-los. Ara, dedicant-se a aquesta activitat que Josep Tarradellas definia com «l'art de posar les mans a la merda», és indiscutible que una de les habilitats de Joan Saura ha estat saber plantejar certes qüestions en el moment oportú. Ho va fer en tot el tema difícil i dolorós de passar del PSUC a ICV, en què ell va jugar un paper important, ho va fer en el tema també difícil i incòmode, però imprescindible, d'allunyar-se de la Izquierda Unida aleshores liderada per Julio Anguita… No era tant un allunyament de les persones o de les organitzacions. Era un pas cap a la pròpia definició i un pas en la línia de definir millor el futur d'Iniciativa per Catalunya. Perquè, certament, quan ICV es va fundar ens oferia moltes esperances: se superava el pes del comunisme que d'una manera realista no ens duia enlloc, ni a la utopia, ja que la utopia s'havia estavellat a l'URSS; ens obria un camí a l'esquerra dels socialistes, tot integrant diversos moviments minoritaris, alguns dels quals, en rigor, a la meva manera de veure ara ja no caldria ni plantejar perquè estan ben assumits en l'organització... ICV aleshores també ens oferia un perfil clar en el tema nacional: tenim el dret a l'autodeterminació, tenim dret a ser plenament sobirans, i després ja ho veurem…

Però el creixement i la visibilitat tenen un preu: el preu ha estat que de vegades ICV ha semblat massa una suma de sigles i d'intencions parcials, i, des del govern, el preu ha estat haver quedat massa a l'ombra dels socialistes. Perquè, efectivament, per fer-ho bé, per no fer trencadissa ni soroll, o per fer-ne el mínim possible, el conseller Saura ha perdut una mica de perfil polític, alhora que en guanyava com a gestor. En fi, no crec que sigui greu, però per l'amistat que em sembla que ens tenim li ho vull dir públicament: Joan, col·laborar sí, però fer-nos ambigus no. I entre gestió i política jo trio la política, cosa que ara mateix no és gens fàcil de dir.