Passarel·la de vanitats a TV3. La televisió catalana no té unes escales amb llumets als esglaons perquè els candidats les baixin embotits en ploma i purpurina. Però per accedir a l'estudi 1, on els esperava Josep Cuní amb la seva taula triangular i el seu to de professor sever però comprensiu amb la ignorància aliena, s'ha de passar per un camí entre jardinets que pot fer molt bé les mateixes funcions de presentació.

Al vell Paral·lel de Barcelona t'hi podies trobar, diuen, vedets avorrides que sortien a complir la seva obligació amb la passió d'una mecanògrafa que treballa pensant en el seu promès, i en el número següent sortien vedets explosives i atrevides que van presidir fantasies i malsons d'una generació sencera de catalans. Ahir, a les instal·lacions de TV3, l'aparició dels candidats cap al debat també va ser una carta de presentació que permetia valorar la qualitat de l'espectacle que ofereixen.

El primer a arribar va ser Joan Saura. Pura estètica tripartit: americana gris, jersei negre de cantautor francès dels seixanta, tall de cabells juvenil i la corbata a casa. Saura saluda Joan Majó, Francesc Escribano i la resta de la comitiva oficial de benvinguda, però aquest home no pot resistir una protesta laboral i s'adreça de seguida també a saludar gairebé un per un la dotzena de treballadors de TV3 que amb samarreta blanca amb el lema Sí informació, no blocs protesten sense cridar a ningú per l'intervencionisme polític en la informació electoral dels mitjans públics.

Tot el contrari que Josep Piqué, que tot i no venir acompanyat d'Acebes, el primer que deu haver pensat en veure el grup de protestants és que la cosa anava amb ell, perquè travessa el grup com una exhalació cap a l'edifici i Joan Majó ha de córrer darrere a buscar-lo. Piqué saluda de lluny i es guarda la jovialitat per a dins de l'estudi.

Josep-Lluís Carod-Rovira és l'únic que arriba amb el cotxe fins gairebé a la porta de l'estudi. Un Volkswagen no és una limusina ni tampoc hi havia catifa vermella, però un candidat en cotxe oficial és un candidat de govern.En canvi, l'arribada del candidat Montilla és més discreta. Com si no gosés. Arriba dins d'un petit grup de responsables socialistes i fa la cara d'un alumne a punt de fer un examen difícil, sense haver estudiat gaire i sense haver-se llegit El zoo d'en Pitus.

Un dels homes de la comitiva de Montilla porta sota el braç un llibre d'unes 400 planes increïble que sembla el compendi de projectes municipals de Barcelona i àrea metropolitana entre les etapes de Porcioles i Hereu. Després aquest home li col·locarà el llibre sobre la taula del debat, com si a Montilla se li hagués d'acudir de buscar alguna cosa allà: ni aprofitant alguna de les llargues intervencions de Cuní va tenir temps. O potser sí, però no ho va provar.

Però el moment de màxim glamour, que em perdonin la resta de candidats, va ser l'arribada d'Artur Mas. En lloc d'un grup desordenat, els homes d'en Mas van concentrar-se a l'entrada de TV3 i quan hi eren tots van avançar ordenadament en fila ocupant tota l'amplada del camí i com si en lloc d'un debat electoral anessin a un anunci d'El Corte Inglés. Madí no deixa una foto a l'atzar.

Una altra cosa és el contingut del que diguessin allà. Però a aquestes alçades de la secció ja no estem per a gaires continguts, vostès ho entendran. L'únic destacat és el rellotge de Josep Cuní. Gairebé obsessiu amb el temps, quan la gràcia dels espectacles de vedets és que un sabia quan començava el xou però mai com i amb qui acabaria.