Si hi ha alguna fórmula de govern que els espanyols ara mateix no són capaços ni d'imaginar és la d'una coalició entre els dos grans partits del país. Potser per això es miren, entre sorpresos i intrigats, la possibilitat que a Catalunya pactin els dos partits que quedaran en primer i segon lloc el dia de Tots Sants, l'ordre com quedaran és l'únic que queda per dirimir. Paco Soto, des del diari extremeny Hoy, parlava dijous del fet que «el fantasma de la sociovergència entra en campanya», referint-se a l'acord pels pressupostos de CiU i el PSOE a Madrid, una cosa que, segons l'articulista, «descol·loca el PSC».

Més profunda és la reflexió d'Antonio Papell al Diari de Mallorca. En un article titulat Camí de la sociovergència, l'articulista escriu: «La fórmula sociovergent té alguns coneguts avantatges, ja experimentats en part: d'una banda, permet mantenir un vincle permanent entre Barcelona i Madrid, que, tot i estar basat en l'intercanvi quasi mercantil, té grans efectes realistes i moderadors.» Papell fa una interpretació estatal del tema: «La sociovergència donaria estabilitat al govern de Zapatero el que queda de legislatura i deixaria el PP sense aliats presents ni futurs, la qual cosa minvaria les possibilitats que encara li queden a Rajoy.» La conclusió de l'articulista mallorquí és que «d'aquí ve que el presagi sigui plausible i desitjable».

Menys contemporitzador sobre les possibles aliances post-electorals és Ramón Pi, a El Faro de Ceuta: «Lluita pel poder, en sec, sense adorns, descarnadament. Volem manar, o influir en la configuració del poder. Després ja es veurà què se'n farà, del poder (...) Només el poder, la poltrona, el control del diner, el nomenament d'alts càrrecs.»