Hi havia un temps en què l'estafa també requeria talent. No és qüestió d'enyorar èpoques passades –ni millors, ni pitjors, senzillament anteriors–, sinó de posar en evidència l'art de la falsificació d'antuvi amb el gat per llebre dels nostres dies. El gran Orson Welles ja ho va reflectir de forma magistral l'any 1974 amb la seva pel·lícula F for Fake –aquí traduïda com a Frau–, on donava veu i rostre a alguns dels més grans falsificadors d'art de l'era contemporània, i per ser conseqüent amb la història, utilitzava el gènere del fals documental. Tot seguint les passes del mestre, Lola Salvador i Carlos Molinero, parella debutant del cine espanyol, han posat en circulació fa unes setmanes l'original pel·lícula La niebla en las palmeras, documental emotiu, íntim i revelador sobre una persona –o diverses– que mai no han existit –o potser sí–. Des d'una altra perspectiva, un altre gran del gènere com Woody Allen va demostrar amb la seva sensacional Zélig que en el cas que una imatge valgui més que mil paraules, aquesta imatge pot acabar derivant en el paradigma de la mentida infinita. I de l'humor intel·ligent.

Tots ells i d'altres que em deixo pel camí són exemples diversos del frau com a art. Una pràctica que, pel que sembla, no està a l'abast de qualsevol encara que ho pretenguin, o fins i tot sense ésser aquesta la seva intenció. És el cas del cineasta Agustín Díaz Yanes, a qui no se'l pot acusar de rebaixar el pes d'unes novel·les ja inconsistents, redundants i resclosides com les d'Arturo Pérez-Reverte. Però sí de trair el llenguatge cinematogràfic amb què s'expressa quan després de buidar els fons del productor per tenir en nòmina un elenc d'estrelles i oferir una acurada ambientació de l'època el resultat són prop de tres hores de soporífer i insofrible metratge. Un autèntic bunyol on a ningú li resulta estrany que el capità dels terços espanyols –el hieràtic Viggo Mortessen fent d'Alatriste– es passi tota la pel·lícula xiuxiuejant per amagar el seu accent guiri; el personatge de Quevedo (Juan Echanove) és una caricatura gongorina; resulta impossible prendre's seriosament la pretesa severitat del Conde-Duque de Olivares quan l'actor que l'interpreta porta una perruca tan creïble com la del patge dels Reis Mags i, paraules majors, es fa evident la incapacitat d'escriure un guió consistent i compacte amb les diferents aventures que han volgut fer conviure dins la cinta. En resum, un desastre.

Sense arribar a aquestes cotes tan deplorables i acceptant que, tot i els seus oblits, descuits i menyspreus, és una cinta que tracta una temàtica de necessària revisió, Salvador té tant de reveladora com de fraudulenta. Reveladora perquè parla d'un Franco assassí per a un públic –les generacions immediatament posteriors a la de Puig Antich– que van descobrir el dictador quan la seva mort –al llit– els va proporcionar una setmana de festa escolar. Fraudulenta perquè s'obvia –o el que es pitjor, es menysté– l'ideari dels MIL; perquè es culpabilitza ETA –mitjançant l'atemptat de Carrero Blanco– d'haver determinat la decisió d'executar la pena –com si el Caudillo ho hagués dubtat en algun moment–, i l'amnèsia de la correcció política fa que ens oblidem que aquella acció armada va ajudar a obrir l'escletxa definitiva perquè fos possible la transició; perquè s'ignora a la banda sonora la cançó que durant trenta anys tothom ha associat amb Salvador Puig Antich –A Margalida, de Joan Isaac–, i perquè els seus responsables no es cansen de repetir que han fet una pel·lícula i no pas un documental, com si això els donés màniga ampla per maquillar la Història (amb majúscules). Amb uns mètodes, això sí, no tan barroers i estripats com els que cada matí practiquen els esbudelladors de l'emissora episcopal.

Tornant als mestres, el britànic Ken Loach ens serviria de contrapès de tanta desconsideració mitjançant el tracte digne, respectuós i detallat que concedeix als joves i incipients lluitadors del Sinn Féin en el seu impactant darrer treball –pel·lícula i no pas documental–, El viento que agita la cebada. De Loach també faria bé de prendre bona nota l'aspirant a cineasta Manel Mayol. Inquiet realitzador de televisió a qui va gran el trajo de director de cine com ho demostra en el biopic que ha perpretat sobre la figura de Pau Riba, Deixa'm en Pau. Se suposa que el film, de línia documental, vol ser una aproximació a la personalitat de l'autor de Dioptria i creador d'etiquetes com roc sense k. I remarco la suposició perquè després dels noranta minuts llargs del seu metratge, si alguna impressió provoca –a part de la pèrdua de temps– és la de sortir sabent menys que quan havíem entrat.

Documentació insuficient