Ara resulta que hi ha un grapat de gent, cada cop més, al Baix Penedès, que aixequen pancartes que diuen: «No fem el CIM». En aquest cas, no es tracta d'un cim de muntanya —sigui el Montseny o l'Everest— que, com tothom que s'hi posa, vol conquerir, sinó que es tracta del Centre Integral de Mercaderies (CIM), un enrenou que la Generalitat pujoliana va començar a planificar, sobre un enorme espai agrari d'unes 200 hectàrees, segurament des d'algun despatx de modernitat tecnològica assegurada, als últims temps del seu llarg mandat.

Aquests CIM o centres logístics, com també s'anomenen, no són altra cosa, em fa l'efecte, que monumentals aparcaments que els grans nuclis industrials urbans, en aquest cas del corredor mediterrani, necessiten per allotjar, momentàniament o pel temps convenient, els volums cada vegada més grans de mercaderies de tot tipus que arriben de tot el món amb destí a Europa en aquest flux incessant de mercantilització i de tràfic mundial que caracteritza l'actual moment de globalització.

De fa alguns anys, hi ha un CIM d'aquests, però bastant més reduït, al Vallès, i la prova que devem haver «progressat», segons els planificadors, és que ara en cal un altre. El lloc triat és a mig camí de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, a peu d'autopista i del TGV i relativament a prop dels ports d'aquestes capitals i de l'aeroport del Prat, en aquest gran Penedès vinícola —però també d'altres conreus agraris— que, de mica en mica, està patint —en l'orografia, en les produccions i en els pobles— la descompressió que, per saturació, està afectant aquestes àrees metropolitanes.

Ens trobem, doncs, talment com en els casos de l'aigua, en l'intent de derivar cap al litoral urbanitzat del País Valencià o cap al gran centre consumidor de Barcelona, i com en el cas del transport d'energia elèctrica a través de la línia de molt alta tensió que ha de travessar el Pirineu gironí, ens trobem, dic, amb un altre conflicte territorial per l'espai, per la terra i, en definitiva, per la vida. Aquest nou conflicte, com els altres, s'estableix pel xoc de dues concepcions del món incompatibles: la d'aquells que veuen l'espai com una realitat a explotar acceleradament i la d'aquells altres que volen harmonitzar la vivència econòmica amb les exigències limitadores del medi físic i humà. Pel que hem anat sabent, gràcies a la Plataforma No Fem el CIM, que agrupa gent de l'Arboç, Banyeres del Penedès, Sant Jaume dels Domenys, Llorenç, la Bisbal, Bellvei, el Vendrell i Vilafranca, la història d'aquest macropolígon industrial, si s'arriba a realitzar en els termes municipals dels tres primers pobles citats, serà un atemptat amb tota regla a la terra, a l'aire, a la gent i, en síntesi, a l'esperit i fesomia d'uns paisatges que, malgrat la pressió que reben, continuen donant vida. Una nodrida representació d'aquesta plataforma penedesenca va acudir fa pocs dies a Vilanova, arran de mar, en ocasió d'una visita que hi feia el candidat José Montilla, i allí estaven —ben estacats com els millors ceps de les seves vinyes— disposats a recordar-li que no permetrien més pèrdues de terres agrícoles, després de tot el que ha passat amb el TGV i amb el sòl, públic o privat, destinat sovint sense previsió a polígons industrials que sovint no són més que magatzems amb escàs valor afegit i poca creació de treball.

El projecte d'aquest CIM al Baix Penedès està als programes electorals de CiU (que és qui l'ideà) i del PSC, per bé que molts militants locals i ajuntaments, afectats o pròxims, així com el Consell Comarcal, ja han aprovat mocions en contra de la seva construcció, amb l'excepció de Banyeres, que té un alcalde que es porta l'oli.

Significativament, Artur Mas va deixar dit, en ser interpel·lat per la plataforma, que si la població rebutja el CIM —i ell és elegit president— no es faria. Però de voler-ho, tant Montilla com Mas, ho volen, en plena sintonia amb els agents econòmics més destructors de territori, que es concep com un rebost que no s'ha d'acabar mai i que, com més ràpid es buidi, més consistents seran els guanys. Davant de la dimensió de projectes com aquest, la llengua, el lloc i les condicions en què s'ha de realitzar el cara a cara electoral fa caure la cara de vergonya. Però alguns són així de desvergonyits.