En Pujol se les sap totes, perquè ha menjat sopes.

Va dinar a Olot i va berenar Besalú, a sota les voltes de l'Ajuntament. Xocolata desfeta de la Carmeta de Beuda i pa de pessic de Can Descamps. «Jo estic retirat de la política», deia al xic més d'un centenar de persones, la majoria avis i iaies, que l'envoltaven. Molts volien saber si encara no els havia oblidat: «Recordeu les Veus de Besalú, president?» «Umm, clar, em van enviar un CD...» Va passejar per Besalú, «bonic i bo de veure». Va elogiar l'alcalde, en Lluís Guinó: «Si les coses surten bé, aquest ha de ser diputat. I no patiu, que el seguireu tenint d'alcalde.» «I en Mas, President!» «Dona, oblida't d'en Mas i vota en Guinó!» Tothom s'hi volia retratar; ara és accessible. Les dones li deien coses i ell els feia xeres. I elles reien. I l'interrompien per acabar-li les frases, perquè li captaven la idea del discurs, perquè són de la mateixa generació, perquè la gent gran –«els nascuts entre el 1925 i el 1945»– té moltes coses en comú: records de la Guerra Civil, de la postguerra, de la cartilla de racionament, del pa negre... «Aquesta gent jove s'ho ha trobat tot fet, no saben res. No saben que quan érem joves en acabat de dinar, quan quedava un crostó no el llençàvem. L'embolicàvem amb un tovalló i a l'hora de sopar, fins que no l'havíem acabat, no demanàvem un altra llesca de pa. Per això havíem menjat tantes sopes de pa, per fer-lo més mengívol.»