El notari visita la seu nacional de Convergència al carrer Còrsega de Barcelona. Allà l'espera una sala amb moqueta plena de periodistes, una taula de fusta amb extra de vernís, una cadira de vellut i una misteriosa carpeta negra amb un bolígraf Bic al costat. Tres banderes i una altra cadira buida ens indiquen on seurà el candidat que estima Catalunya i que ens vol governar bé i que per fer-ho no dubtarà a posar la seva firma a sota del Contracte amb els Catalans.

És el primer dia de campanya i Artur Mas sembla tan fresc i relaxat com si vingués de fer un gintònic en la terrassa d'algun passeig marítim de la Costa Brava. A alguns periodistes, en canvi, sembla que els hagi passat ja la tuneladora del Carmel per sobre. La seu nacional de Convergència és un edifici que enganya. Enganyava quan era un rònec bloc d'oficines propietat d'Enher al mig de l'Eixample, tan gris com els que l'envolten, però allà dins els empleats es dedicaven a encendre i apagar l'interruptor de la llum de tot Catalunya segons per on bufaven les inversions de la companyia. I enganya des que el 1999 Convergència el va comprar i li va canviar tant la cara i li va posar tants colors a la façana que sembla un bloc cubista d'apartaments de lloguer per a gent jove d'aquests que fan ara, tot disseny, amb centre cívic als baixos i aparcament de bicicletes al garatge: en lloc de trobar-te una noia plena de pírcings amb un nadó als braços, obres una porta i t'hi trobes la Núria de Gispert negociant llistes electorals amb en Felip Puig.

Per a això són els notaris, per evitar enganys, per donar fe, perquè els apartaments de Torrevella-Alacant vagin als guanyadors del concurs, perquè les hipoteques i el país funcionin, perquè el premi segur de 3.000 euros que t'ha tocat per correu arribi un cop omplis la butlleta amb les teves dades i l'enviïs a un apartat de correus de l'Hospitalet.

Se sent una remor al passadís. L'eixam de càmeres s'activa i apareixen per un passadís el candidat Artur Mas i el notari, que no ve sol sinó acompanyat d'una notària. Artur Mas busca el seu lloc a la taula, mira l'eixam de càmeres i colpeja amb la mà la taula abans de seure: «Nois: som-hi?»

És el primer dia de campanya i el candidat que estima Catalunya i vol governar-la bé sembla tan fresc i relaxat com si vingués de navegar en iot pel plàcid mar de les enquestes i de fer un gintònic a la terrassa d'algun passeig marítim de la Costa Brava. A alguns periodistes, en canvi, sembla que els hagi passat ja la tuneladora del Carmel per sobre.

El notari obre la carpeta negra i diu unes paraules. Poques. Artur Mas agafa el paper i el Bic i posa la seva signatura lent però ferm, ara una línia vertical, ara una d'horitzontal, ara una de sinuosa. Els flaixos rugeixen.

Des d'un racó mira l'escena l'home del dia, en David Madí, el productor audiovisual de moda. Pel seu somriure, qualsevol diria que el molesten les crítiques. Més aviat sembla disfrutar apagant i encenent amb DVD l'interruptor de les polèmiques electorals i convertint la política catalana en qualsevol cosa excepte en l'oasi reposat que potser va ser algun dia, el país del seny i de l'hereu prudent, del botiguer estalviador i de la notaria de comarques. Visca la revolució.