No hi ha dubte que el protagonista de l'inici de campanya ha estat el DVD dels amics del candidat Mas. Un milió d'exemplars són molts exemplars, suficients per penetrar a tots els racons de la geografia catalana, tant a les sales d'estar com a les papereres públiques. També, per gravar fins al límit el pressupost de campanya de la família convergent, que, d'entrada, ha posat tots els ous sobre la taula. La veritat és que les converses del comú, el diumenge i dilluns, començaven amb la pregunta «Has vist el vídeo?» i, encara que majoritàriament la resposta era negativa, tothom afirmava tenir-lo a casa esperant l'estona apropiada per fer-hi una ullada. Cinquanta-cinc minuts de DVD polític és molt temps per atraure l'atenció preferencial.

A mi, la jugada de CiU m'ha suggerit dues ràncies imatges. La primera, l'èxit editorial del voluminós El pèndol de Foucault, d'Umberto Eco, un dels llibres més venuts del 1989 però un dels menys llegits de l'època. La segona, la Vanessa d'en Bassas i la Lloll, aquella nena que reclamava l'atenció al vídeo com a únic recurs per vendre la seva pròpia imatge. Tot, pura farsa.