Tarda d'estrena, ahir, al multicinema Cinesa Diagonal de Barcelona. CiU hi presenta la première de Confidencialcat, un documental que vostès tindran demà a casa en DVD, si compren el diari.

L'única cua de gent que desentona en l'ambient mig festiu de la sessió de tarda és la que ha vingut a veure Confidencialcat. Ningú, en aquesta cua, compra gibrells de crispetes ni llaunes de cocacola. La projecció es fa en una sala gran que s'omple tota. «Un llenu que buenu», que deien els antics acomodadors. El cap de campanya de CiU, David Madí, que, també com es deia abans, treballa a la pel·lícula i que en realitat l'ha inspirada, es movia content i distès entre la gent. Jordi Pujol i Duran i Lleida n'havien vist una preestrena i l'havien aprovada. Els llums s'apaguen i la sessió comença.

Un documental, hem dit? Un pamflet. Que no s'alarmi ningú amb la paraula. Les campanyes electorals han de produir pamflets. ¿Què són els mítings, les visites porta per porta i els espais electorals si no uns pamflets que tiren pel dret sense matisos i sense res?

Surten primer uns personatges tot bondat a la cara i amb moltes plantes al jardí i molts llibres i quadres al despatx que han guanyat unes eleccions i se les prometen felices perquè creuen en la lògica i en la justícia distributiva. El que passa és que no compten amb un trio que s'ajunta per maquinar la formació d'un govern contranatural que durant tres anys ho farà tot malament, i quan diem tot vol dir tot.

Així que l'espectador té clar qui són els bons i qui són els dolents de la pel·lícula, surt el pillet que faltava, el principal, l'essencial, l'esca del pecat. Es tracta de José Montilla, un home en blanc i negre que viu a l'ombra, que es mou a l'ombra, que mira de reüll i al costat del qual els components del trio són uns pipiolis, unes marionetes, uns personatges que ni dolents són i que, com a màxim, fan coses lletges com un pecat. Ja està. Bé, no: ara cal, naturalment, que governin els bons.

Deia Hitchcock que perquè una pel·lícula funcioni és necessari que el dolent sigui el personatge més ben caracteritzat i, si pot ser, que robi escenes al bo. Al pamflet vist ahir hi ha, per començar, massa bons disputant-se el protagonisme mentre que el dolent, Montilla, no deixa de ser un dimoniet dels Pastorets amb un paper que de seguida s'acaba. David Madí, que al cap i a la fi pertany a una formació una mica pusil·lànime, a última hora s'ha refrenat i ens ha escamotejat un duel al sol entre Mas i Montilla, amb els tres germans Marx al fons tallant-se la levita amb unes tisores de tres pams.

Encara no l'han vista, però ahir Carod i Saura ja s'exclamaven de la producció convergent, comptant que no hi sortien ben parats. Si un dia rius amb un pamflet cinematogràfic contra Aznar o contra Bush pots calcular que un altre dia l'ase dels cops seràs tu. I has de pensar que memòria històrica tant vol dir comptabilitzar morts de la zona republicana o convertir els búnquers en atracció turística com explicar els tres anys de tripartit.

El públic va sortir tan entusiasmat de l'estrena que mirava la ranura de la caixa on el porter del cine llença les entrades i hi veia l'urna d'anar a votar. No cal dir que l'entrada era gratis i que el públic aplegat ja va entrar pensant que volia votar el bo.