La veig al Fòrum de les Cultures, fa poc més de dos anys, al local destinat a les literatures de pobles perseguits. Dins el palau de congressos, la seva paraula neta, clara, sense embulls, explicava la lluita del poble txetxè amb una intensitat i cruesa que projectava amb nitidesa els crims del govern rus davant les nostres ments astorades. Amarat de bellesa, de tràgica bellesa, el discurs d'Anna Politkóvskaia traspassava als assistents un corrent d'alta intensitat voltaica. L'escoltàvem en silenci, com imbuïts d'una atmosfera que ens deixava sense respiració.

Sabia que amb la seva lluita periodística i literària, una lluita feta amb mots, no pas amb armes, s'hi jugava la vida. Ho comunicà amb enteresa. Havia rebut amenaces, amb paraules que enunciaven, aquestes sí, un contingent d'artefactes exterminadors. Ella, però, havia optat per no callar. S'hi jugava la vida. No obstant i això, el risc quedava llunyà pels assistents, fills d'aquesta societat on sembla que mai no passa res, si no és a les pantalles dels televisors, que cada dia ens ensenyen tancs i gent ensangonada, assassinats de dones perpetrats per llurs parelles, nens que moren de fam enganxats als pits eixorcs de mares desnodrides. Pantalles amb murs que s'alcen de mica en mica entre pobles. Murs de veritat, de pedra infranquejable. Pantalles a on arxivem, cada vespre en apagar el piu vermell, totes les tragèdies del món dins carpetes amagades amb informació de «closes per sempre més».

La veig explicant la massacre dels soldats russos el dia que van entrar a Grozni, amb fusells a la mà, a punt de travessar cossos humans per prendre'ls la vida. Era sorprenent el contrast d'aquella oratòria al costat d'altres també denunciadores però més escèptiques, més per damunt del bé i del mal. Recordava, en certa manera, el verb utilitzat al nostre país en els moments que calia guanyar la democràcia. Algú es removia al seu seient i, en el torn d'intervencions, s'endevinava una certa sanció davant de tanta impetuositat. Fa tant de temps que opinem amb mots políticament correctes, mots que, de tan passats per la bugada, acaben descolorits, es difuminen dins tota la gamma de l'arc iris, descolorida també, de manera que es fa difícil endevinar-ne els tons prestins. Sentim discursos tan semblants els uns dels altres que et cal saber el nom de qui els emet per endevinar-ne la seva posició davant el món.

Anna Politkóvskaia no en sabia de subterfugis, d'eufemismes, de mots rebaixats de to per tal de ser digerits per les nostres ments disciplinadament benpensants. El seu discurs es basava en conceptes ètics, de denúncia. Per això l'han assassinada. Qui només coneix el llenguatge de les armes de foc no pot resistir qui esgrimeix el llenguatge del raonament, fet a través de la paraula. I és que el món, almenys subjacentment, és coneixedor d'un fet incontestable: un raonament pot convèncer, una arma té el poder d'assassinar el raonament. De posar fi per sempre a la ment que l'ha afaiçonat.

Et recordarem, Anna Politkóvskaia. Eres tan de veritat, davant nostre!