En aquest clima electoral, en què trobem partits i eslògans fins a la sopa, és bo preguntar-se si hi ha vida política més enllà dels partits i de les seves possibles combinacions poc engrescadores.

La política convencional es troba des de fa mesos sumida en una certa desorientació: mentre des del poder autonòmic del Principat (segrestat pels qui se senten més espanyols que catalans) es continua insistint en les excel·lències del nou Estatut, des de l'oposició «constructiva» no es para de plorar per les incapacitats del moviment nacional català.

En un any en què centenars de milers de persones han sortit al carrer en defensa de la nació catalana i del seu dret de decidir, diversos líders d'opinió no han parat de parlar d'una crisi general del catalanisme, interpretant que seria només deguda a la divisió, i que es podria corregir unint els esforços (i els vots) de CiU i d'ERC, com si la suma de l'autonomisme desinflat dels uns amb el tacticisme erràtic dels altres, hagués de garantir per ella sola un resultat en una orientació sobiranista. D'altra banda, el «catalanisme» governamental és, si més no, paradoxal: a mesura que el poder de la Generalitat de Catalunya ha anat quedant en mans dels que s'anomenen catalanistes (i d'esquerres), la presència de la llengua catalana a la CCRT ha baixat progressivament (en entrevistes, en anuncis, en cançons, etc.), les referències catalanes han estat substituïdes progressivament per les espanyoles (seleccions nacionals espanyoles exalçades fins a la sacietat —un cop excloses de l'Estatut les seleccions catalanes—, etc.).

Sovint sembla com si no hi hagués especialistes ni mestresses de casa que es poguessin expressar en català i que les notícies més importants de tot el món es produïssin dins aquest espai ben poc universal que té el centre a Madrid, etc. TVC ha anat esdevenint una mala fotocòpia de TVE amb conductors en català... com si el seu objectiu fos captar, amb programes provincians, clients catalans per a la cultura castellanoespanyola.

Aquest és el «catalanisme» del govern dirigit pel PSC-PSOE! El més sorprenent és que davant aquesta situació, els altres partits que també es reclamen de la catalanitat, sovint no semblen tenir-hi gaire res a dir. En aquestes circumstàncies, quan es combina una certa sensibilització cívica pel dret de la nació catalana a decidir, amb un desori general del sistema de partits... ¿no seria més lògic deduir que el que ha entrat en crisi és més aviat la via d'una reforma, autonomista o federalista, de l'Estat espanyol, la qual després del procés estatutari s'ha constatat que és impossible?

És per això que ara s'intenta justificar aquesta desorientació negant que existeixi un horitzó independentista, amb atzagaiades com les del president destronat quan assenyalava que no ens podem independitzar d'Europa perquè tots som europeus, o amb falses anàlisis que postulen com a innecessari un horitzó de llibertat nacional plena.

La vida política no s'acaba en el joc parlamentari que ara ens abassega; l'onze de setembre passat i les mobilitzacions a favor de les seleccions catalanes i per la solidaritat entre Catalunya i Euskal Herria en defensa del dret a decidir per a les nostres nacions, han demostrat un cop més, si calia, que el moviment nacional català és ben viu. Que el reformisme del marc estatal (autonomisme, federalisme) tingui un paper cada dia més residual en aquest moviment, no mostra altra cosa que la decadència d'uns partits i d'una determinada política.

Negar-se a veure aquesta realitat no farà pas que no sigui certa, ni impedirà que l'independentisme vagi apareixent com el nou referent entorn del qual s'hagin de situar les propostes de futur, més enllà del joc parlamentari de curta volada.